Traços (un conte)

Estic en estat de letargia, en aquell dolç moment on realitat i ficció es confonen. Moc lentament la mà esquerre, mig enrampada per les hores que ha hagut de suportar el pes del meu cap al seu damunt. El tacte dels llençols em fa acabar de despertar. L’odiós ring-ring del despertador avui no ha estat l’espurna que m’ha retornat dels llimbs, sinó que ha estat un estrany somni el que m’ha ben desvetllat. Faig una llambregada a la finestra i la fosca imperant a l’exterior m’indica que encara és de nit. La nitidesa de les imatges que em retornen a la ment, però, em fan dubtar de si la meva experiència ha estat onírica o real.
Anit, abans de llegir un parell de capítols d’una novel·la entretinguda però poc memorable, vaig estar treballant fins ben tard. Sóc dibuixant, la meva vida es mou entre traços perfectes i imperfectes, volguts o sobrevinguts. M’encanta perdre’m entre les formes que els meus canell dibuixen, deixar que els dits juguin amb els colors... Bé, ja m’estic desviant del meu somni, el dibuix i els traços, la meva passió, fan que sovint m’oblidi del que m’envolta... Fins i tot a vegades penso que estic obsessionat per la feina, que alhora omple el meu temps de lleure...Bé, després d’intentar en va dibuixar amb el carbonet una figura d’una jove voltant la trentena, amb un vestit vermell que li marcava la cintura, vaig decidir anar a descansar les neurones, que demà serà un altre dia i a veure si tinc més sort per acabar el dibuix.. Després de la lectura del parell de capítols, els ulls se’m clogueren amb poc esforç. En aquell dolç moment a on es va perdent la consciència, vaig notar una mà que m’acaronava els cabells, al mateix moment que un espasme em recorria tot el cos. Al cap d’una estona una mà insolent es va colar per sota els llençols. Començà recorrent la planta dels meus peus i remuntà per les cames, cap als genolls i de sobte, saltà a l’esquena. Em vaig començar a moure inquiet. Algú m’estava acaronant l’espina dorsal amb tanta tendresa que tots els pèls (inclosos els púbics!) se m’eriçaren. La mà misteriosa, enmig dels meus cabells, mentre prop del meu cos, uns pits es passejaven sobre el meu melic. Desconcertat, vaig obrir els ulls i... res, davant meu, res, la foscor més absoluta. Devia estar somniat, ja fa dies que no buido les bosses de sota la panxa i l’excés de testosterona deu estar fent de les seves... Vaig cloure de nou les parpelles convençut que necessito unes vacances... Tan treballar no pot pas ser bo... De nou quelcom em captivà; ara no eren unes mans, sinó una visió. La d’una noia de pell blanca, gairebé translúcida sota la qual es marcaven unes petites venetes que encara la feien més irreal. Em posà un dit sobre els llavis, amb un senyal inequívoc de silenci. I sense cap dilació, vaig obeir. La bella imatge em començà a besar el front, baixà cap a les parpelles, llepà el nas i em menjà la boca. Mentre s’anava atipant, les mans començaren a gratar pels meus baixos. Les cuixes van regalar la duresa tensional al múscul sexual que sense aturador es va anar inflant. La noia se n’adonà i em picà l’ullet. L’espectre femení (una manera com una altra per descriure la blancor de la xiqueta) baixà enmig la regatera dels meus pectorals, lliscant fins arribar a la catifa que hi ha sota la meva panxa garratibada per la sorpresa. En aquest moment els seus moviments esdevingueren com d’una pel·lícula a càmera lenta. Els seus dits d’aparença fràgil tocaven el meu membre, ja dur com una pedra, mentre la seva llengüeta afilada es passejava per les meves cuixes (val a dir, una mica peludes). La seva blancor es difuminà per transformar-se en roig quan la seva boca començà a empassar-se el meu membre viril amb un moviment compassat, augmentant de ritme a cada un dels meus sospirs de plaer, mentre els seus pits tersos i erectes em feien pessigolles a l’engonal. A qui em recordava aquesta xiqueta que em dibuixava el plaer amb cadascun dels seus actes? Vaig intentar tocar-la, però no podia. Quan li vaig passar la mà per la pell els contorns es desdibuixaven. Els meus dits excitadíssims volien tocar el seu entrecuix, fer-li sentir el mateix plaer que ella em provocava. Però quan es maldaven per endinsar-se dins d’ella, els continuava veient, ja que tota ella es torna totalment transparent. Cada vegada estava més excitat i a la vegada espantat... Què m’estava passant? Sobtadament, s’assegué sobre meu i el meu penis infladíssim la penetrà. El veia recte, dintre d’un cos mig dibuixat. Ens moguérem frenèticament fins a assolir l’èxtasi, aquella sensació d’efímera immortalitat... i plaf! Ella esclatà, es difumina, els seus contorns es tornaren línies inverosímils que voltaven per l’aire fins al meu escriptori, a on es fongueren amb el paper... Sorprès em vaig llevar, encara amb un regalim blanquinós baixant entre les cuixes, i em vaig dirigir fins a la meva taula de treball, a on atònit vaig veure la meva companya sexual dibuixada en carbonet...
Somni o realitat?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís