Diari de viatge a Còrsega: dia 7

Quan el sol no fa pas moltes hores que s’ha aixecat, nosaltres li seguim els passos. La mateixa rutina de cada dia: esmorzar, plegar la tenda i posar-nos en ruta. Tot fent camí sembla que la primera estació del dia serà la platja de Santa Giulia... Però ens equivoquem. La massiva afluència de vehicles i el preu per aparcar els cotxes ens fan desistir, així que seguim el camí cap a una platja propera. Amb el sol tocant-nos fortament la clatellada ens anem a aposentar: uns al sol, altres a l’ombra (aquí m’hi incloc!). Per sufocar la calor, em banyo en les cristal·lines aigües, a on gairebé sense necessitat d’ulleres distingeixes els peixos entremig dels peus. Després d’una bona estona, agafem els trastets i cap a dinar. A on? Portovecchio és la ciutat elegida. Sota l’ombra d’uns arbres muntem la nostra improvisada taula a base de pa, tomàquet, formatge, embotits, etc. Per pair una mica, fem una passejadeta pel poble, força turístic, a on prenem el cafè i fem el turista tot entrant per a unes quantes botigues. Després d’informar-nos a l’oficina de turisme, continuem la ruta i decidim anar a Chisá, un poblet enmig de les muntanyes a on hi ha gorgues, llocs per escalar, vies ferrades per fer, etc. La carretera deixa que desitjar, amb infinitat de corbes, però al final arribem a destí. Un poblet enmig del no res, tot verd, petit, a on la tranquil·litat es destil·la a cada raconet. Abans d’arribar ja veiem unes gorgues plenes de gent, prop del poble... Enmig del poble aparquem els cotxes i de seguida trobem un parell de simpàtics senyors, un dels quals ens acompanya a una mena d’alberg que hi ha a la població... Només d’arribar, però, males notícies. Està ple! Què farem, si no hi ha càmpings ni res?? El propi senyor que ens ha atès en dóna una solució: acampada lliure prop de l’alberg. Anem a fer una primera inspecció. El lloc no sembla pas molt inhòspit, tret d’alguna vaca que va traient el cap per allí. Alguns decidim anar a escalar i altres a les gorgues. Els que anem a escalar ens dirigim a la zona marca al mapa. Després d’alguns intents infructuosos per trobar el camí que ens meni al lloc d’escalada, fent la cabra, remuntat enmig la bardissa i les roques, trobem el sender. Arribem a un cim, ple de vies, però alhora ple de tranquil·litat, l’aire emmena pau. El paisatge és magnífic; Chisa al fons, els rierols escolant-se muntanya avall, muntanyes rodejant-nos. Tot i la delícia de paisatge, amb el qual m’hauria quedat hores encantada, hem de ver via per si volem escalar, ja que el sol amenaça d’amagar-se en no gaire estona. Així doncs, mans a l’obra i fem 5 vies abans de recollir ràpidament els pertinences i baixar, ja amb la nit tocant-nos els talons. Arribem al cotxe i abans d’anar a sopar, anem al riu a fer-nos un bany amb la lluna, gairebé plena, esguardant-nos. Quan arribem de nou a Chisa, la gent que ha anat a les gorgues enlloc d’escalar ens tenen preparades un parell de sorpreses: la primera que no hem de muntar la tenda. Al petit hotelet de la població hi ha lloc i entre tots 6 haurem de compartir dues habitacions. La segona, és que per sopar hi ha unes llenties per llepar-se’n els dits, cuinades enmig de la plaça del poblet, davant de l’ajuntament. Durant l’estona que ha durat la preparació de l’àpat, els improvisats cuiners han estat acompanyats de la majoria dels nens i nenes del poble, que ens continuem fent companyia mentre mengem. També s’hi apunta un simpàtic senyor, en Pierre, amb els seus dos gossos, pare i fill. Aquest senyor, tot un pou d’història, ens fa molt amè el sopar amb els seus comentaris i la seva saviesa. Finalment, pleguem els trastets i anem a dormir. Avui dormirem en un llit... o no! Com que és estret per a tres, alguns acabem dormint a terra...
(La foto correspon a les vistes que veiem des del cim de la roca a on vam anar a escalar, a Chisa)