Diari de viatge a Còrsega: dia 6

Sant tornem-hi. Maquinalment desmuntem la tenda, omplim els maleters i marxem. Destí? Roccappina, una de les platges que les guies turístiques marquen com de les més boniques de Còrsega. I un cop més, el camí per a arribar-hi es converteix per a mi en una autèntica tortura per les corbes. No aguanto gaire estoneta al sol, així que després de refrescar-me una mica, em poso a llegir sota un ombra... Al cap d’una bona estona, anem a dinar. Ens parem a comprar quatre coses pel camí i posem direcció a Bonifacio.
Bonifacio és a l’extrem sud de l’illa, el cap de Bonifacio, des d’on es pot observar l’illa veïna de Sardenya. Dinem sota uns pins, prop del pàrquing i anem a explorar el poble. Tot i que és eminentment turístic, m’enamoro de les vistes. Impressionants penya-segats, vistes al mar, el poble enfilat dalt de les roques. Ens perdem pels carrers, fem el turista i anem a visitar les escales del rei d’Aragó. Empinadíssims esglaons que ens porten a unes fantàstiques vistes. Pedres impossibles, sorgint del mar, mentre el caminet va quedant amagat. La bonica passejada acaba en una cova, a on ens refresquem abans de reprendre la tornada (que eternes es fan les escales! Quins glutis que ens quedaran!).
Després de les escales ens perdem pels carrerons, plens de turistes, de pedra, que evoquen segles passats. Per acabar la visita, baixem al port, ple d’opulència, de luxosos vaixells. A la ment em ve la memòria d’una frase d’Eduardo Galeano: Al norte la depresión, al sud la represión. Suposo perquè veig que tot i el luxe, no totes les cares que vaig veient em transmeten felicitat...
Enfilem el camí cap al cotxe pujant per una muralla, veient com el sol s’amaga, deixant darrere seu una postal magnífica de Bonifacio, tota il·luminada, plena de màgia. Quan deixem aquesta preciositat de poble endarrere, la fosca ja ens ha embolcallat. Anem a buscar càmping. El primer, ple. El segon, també. El tercer, tres quarts del mateix. I què fem, doncs? Sortosament, trobem un petit espai en un altre i amb uns simpàtics italians de veïns, muntem la tenda, preparem el sopar i fem petar una mica la xerrada abans que la son se’ns emporti la consciència...

(La foto és de Bonifacio al capvespre, quan el sol ja se'n va a dormir...)