Diari de viatge a Còrsega: dia 9

Dijous: últim dia que desparem el campament. Després d’algun bany marí matutí d’alguns, esmorzem i ens posem en marxa, anem pujant cap a la portuària Bastia. De camí ens parem a una ciutat medieval, però amb tanta mala sort que estan tancades. Què fem? Decidim reprendre la marxa i ens anem a informar a una oficina de turisme que trobem. Ens recomanen un itinerari per un llac que hi ha, el llac Diana. Hi anem a través d’un camí gairebé impracticable, moltes dunes, alts i baixos. Cansats de tanta mala carretera aparquem el cotxe i anem a una torre que hi ha al final de camí, des d’on es divisa el mar i el llac. Cadascú fa una miqueta la seva, mentre em delecto amb les vistes, el mar, els cargolins que hi ha per terra, tot sota un sol asfixiant. Marxem i ens parem al poble més proper a fer un deliciós menú en un bar, amb un airet refrescant que fa encara molt més agradable el dinar i la conversa. Un cop ben satisfets els estómacs, decidim anar-nos a banyar a unes gorgues que ens han indicat des de l’oficina de turisme. El sol, juganer, es va amagant. Anem tirant, remuntant un riuet, però uns cartells vora la carretera ens indiquen que és perillós banyar-nos, ja que més amunt hi ha una presa que de tant en tant deixa anar aigua. Anem pujant i parem el cotxe a la presa. Baixem fins al pantà però el color de l’aigua ens fa desistir de banyar-nos-hi. Així doncs, tornem a pujar al cotxe i anem fent carretera (de corbes, com no!). Passem per dos congostos, unes imatges esplèndides, allà a on la natura ha fet de les seves, ha seguit el seu curs, ha construït un bell paisatge, escarpat, amb un rierol al fons. Ens delectem amb la visió del que ha fet la mare terra, al mateix temps que mengem móres. Continuem carena amunt i al final ens parem a un magnífic llac que trobem. L’aigua no convida a posar-hi els nostres cossos, però tot i així passem una agradable estona jugant a tirar pedres i a fer bromes, mentre les vaques i els toros ens ignoren. La tarda va decaient i reprenem el camí de baixada. Ara sí, el viatge ja està arribant a les últimes hores. Fem els últims quilòmetres enmig de somriures, càntics al cotxe, converses, complicitat. Ens parem a una platja a prop de Bastia, a on farem nit. Fem el sopar regat amb un parell d’ampolles de vi i ens disposem a dormir, amb la remor del mar de fons... Aquesta nit hi hauria d’haver pluja d’estels, però els núvols sembla que avui no ens permetran veure aquest fenomen de la natura. Dormirem gaire??
(La foto és del llac, perdut enmig de les muntanyes, a no vam jugar a tirar pedres i a gaudir el paisatge).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís