Llaminadures (un conte)

Tinc gana, però gana dolça, de menjar qualsevol llepolia que em deixi un bon regust de boca. “Ferran, perquè no entrem a comprar unes quantes llaminadures?” se m’escapa entre els llavis. Ell, assenteix mentre esbotza un somriure. Al final del carrer, fent cantonada n’hi ha una, a on vénen tota classe de llaminadures i fruits secs. Hi entrem i comencem a clissar la immensa varietat de llaminadures. Ràpidament em dirigeixo cap a les boletes de xocolata: blanques, negres, marronoses. M’encanta mossegar-les i que esclati dins la boca un estrèpit de sabors, com quan mossego les boletes que pengen sota els troncs de regalèssia dels meus amants. Les he tastades blanques, negres i brunes, i igual com les boletes de xocolata, no sabria donar un veredicte concloent de quines tenen més bon gust! A la cistelleta que he agafat a l’entrada de la botiga hi afegeixo algunes pegues vermelles cobertes de sucre. Em recorden els combats linguals que he mantingut amb alguns “amics” (entre cometes). Mossegar-les suaument, desgranar-les, mantenir el sabor, perpetuar el plaer de jugar, enroscar-me-les amb la meva llengua.. mmm....quin delit, ja tinc ganes de tenir-les a la boca! Mentrestant en Ferran ha posat a la seva bossa alguns festucs del sac que hi ha prop del taulell. No sé què li passa per la ment del meu amic/amant/company, però jo imagino que els obre com ho fa amb les meves cames, suaument amb els seus llavis carnosos i rosats com un osset de goma, que arrenca de la clova el fruit amagat i li clava petites queixalades, gaudint de l’estrany gust d’aquest fruit tropical.
Goita! Hi ha confits! Feia temps que no en veia en una botiga. De tots color, recoberts de quelcom que se’t va desfent a la boca, que quan més es fon més desig provoca, per acabar rosegant el tresor amagat que recobreixen, una ametlla, a vegades dolça com un cos sortit de la dutxa, a voltes més amarga, com un cos suat d’èxtasi. Àvida d’aquesta sensació, quatre a la cistelleta! En Ferran afegeix a la seva bosseta de llaminadures unes esponges, ben rosades i toves. Me l’imagino mossegant-les suaument, estirant-les com faria amb un mugrons amb la punta erecta, amb delicadesa, anar estirant i deixant-los anar... ui, prou de pensaments eròtics, que aviat sinó la meva llaminadura en forma de maduixa començarà a deixar anar un regalim com el que surt d’un xiclet Bubble Gum quan les dents l’oprimeixen mica en mica.
Passant per les piruletes i els xupa-xups, tots dos n’afegim a la nostra llista de llepolies; sempre ve de gust llepar, xuclar, jugar amb els múltiples sabors de maduixa, poma, cola, nata, vainilla, i un llarg etcètera que hom troba en dos cossos de caramel àvids de dolçor.
“Mira Ferran” li espeto al meu amic: els mítics peta-zetas! Ens mirem als ulls i no calen les paraules: el mateix pensament, la mateixa imatge ens omple la ment: espetecs de gaudi quan els dits humits i plens de cristallets es passegen pels racons, les escletxes, pel “palote” del meu amant, pels seus ous no ferrats, per la meva vermellosa maduixa, per les meves piràmides pectorals de “Toblerone”.
Somrient, paguem a la caixera, que per una promoció ens regala un parell de monedes de xocolata amarga, que barrejada amb la llengua del meu amic segur que s’endolceix. A la porta observem que s’hi ha instal·lat una paradeta d’ametlles garapinyades, pomes caramel·litzades i núvols de sucre. Decidim comprar una poma vermella, pecaminosa, del color de la passió, com la poma prohibida que amago a la meva anatomia, que a l’igual que la caramel·litzada anhela que un tronc de caramel se li clavi ben endins. I tampoc ens resistim a comprar un núvol de tendresa per menjar-nos les nostres més salvatges llaminadures!