Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...
Aquesta matinada, la lluna ha esta eclipsada. De sobte, la seva sinuosa silueta s’ha convertit en una ombra, amagada rere el sol. Ella hi ha continuat lluint, malgrat que el sol no ha deixat contemplar la seva esplendor. De totes maneres l’espectacle i la màgia d’ombres quan els sol i la lluna se sobreposen en un joc de seducció, són impagables. Però avui, assertiva, superba, lluent, entrarà en la seva plenitud. La lluna, la vida, moltes vegades camins paral·lels. La lluna entra en plenitud per tornar a minvar, de la felicitat sembla que decaigui a l’ostracisme, però torna a renàixer fins arribar de nou al zenit. I la vida moltes vegades és un camí de muntanyes, no? Arribem al cim, ens hi podem mantenir, però també relliscar i caure... però les ganes de tornar a sentir l’èxtasi del cim fan que ens aixequem del fang i escalem de nou la muntanya. 
Comentaris