La il·lusió de l'Anna

Vaig veure l'Anna per primera vegada el dia de la cabalgata de Reis. Anava acompanyada dels seus pares. Alta, amb una carona molt dolça, però els ulls mirant a l'infinit. Se li va escapar una rialleta quan els seus pares li van dir que estava davant dels reis d'Orient. Aquella nit màgica em va encisar i emocionar el somriure d'aquesta noieta que va a una escola especial. I avui, de camí cap a la feina, he vist un angelet disfressat de dimoniet entremaliat. Era l'Anna. I de nou, tot i la mirada perduda, aquell somriure encantador mentre s'anava mirant la disfressa. Gràcies Anna, per fer-me sentir contenta cada vegada que veig aquest somriure tan franc i transparent!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís