evita

Presentar un projecte de recerca a una convocatòria pública és tota una aventura. Primer cal que surti la convocatòria i després, omplir el projecte. Pàgines i més pàgines, però bé, també és un plaer poder idear projectes. Tot seguit el pas de l’avaluació per comitès, teòricament d’experts, que a vegades, amb els comentaris que fan, deixen bastant a desitjar i et fan pensar quan de temps fa que no es reciclen... Si tens la sort que et donen el projecte, sovint ve altament retallat per la part econòmica. El més freqüent és que te’l denegui n i llavors calgui al·legar, i amb un xic de sort, potser encara pesques alguna cosa. Però el que fa més ràbia és l’amiguisme que es mou. No fa pas gaires convocatòries, en una d’espanyola, de tots els projectes que es van presentar en l’àmbit en el qual treballo, només es van coincidir aquells provinents de la Universitat de Múrcia, molt lligada amb el Partit Popular. Casualitat? Crec que no gaire, precisament perquè no és la primera vegada que ...

En el cas de l’Agència Catalana de Qualitat Universitària, l’AQU, els criteris que demana són més estrictes que en el cas de l’agència de qualitat espanyola. Però tot i complir-los, personalment em van denegar l’acreditació, amb arguments que no s’aguantaven per enlloc.   A més, poder obtenir una plaça en una universitat pública catalana està esdevenint gairebé una autèntica quimera. El model que està proposant el conseller Mas-Colell és un model que aboca a fer-nos fora a molts dels que ara estem a la Universitat. Tal i com ja vaig explicar ahir, per obtenir acreditacions per la Generalitat prepondera la recerca a la docència i també que hagis estat fora durant com a mínim un o dos anys (personalment, sumant estades d’entre tres i sis mesos per diferents llocs del món, ja porto un any fora; no puc fer un llarg període perquè tinc les obligacions docents ) per a poder optar a una plaça d’agregat o una Serra Húnter. De fet, les places més o menys fixes que es convoquen actualme...

Un altre element a tenir en compte és el fet que quan demanes una acreditació, en el cas de la Generalitat només compta la recerca i   gairebé gens la docència (almenys en el cas de l’acreditació d’agregada). Bé, només compta la docència a màsters i a cursos de doctorat, que són només una petita part de la docència i que sovint vol impartir el professat ja consolidat. I les hores que passem preparant i impartint classes teòriques i/o pràctiques a graus, que és a on molts dediquem la major part de la nostra docència, no compten per a res? No. Moltes i molts dels que preparem classes amb entusiasme, ho fem per deure moral ja en el fons som treballadors i treballadores públiques. En el cas de demanar l’acreditació a l’agència espanyola de qualitat universitària , tot i que també es dóna prioritat a la recerca, almenys es té un xic més de consideració per a la docència. En aquest sentit, quan es   convoquen places sempre tindrà més possibilitats d’aconseguir-la alguna persona ...

Actualment, si es vol fer carrera acadèmica i quedar-te a la universitat com a professor/a més o menys estable, la carrera professional comença normalment essent professor lector (ja sigui amb l’acreditació catalana o espanyola); seguidament, hi ha el pas a agregat i finalment, a titular (ja funcionariat). Per a poder optar a cadascuna d’aquestes places cal passar per unes oposicions, a les quals es pot presentar tothom qui tingui els requisits demanats. Els contractes de professor lector són de 5 anys , teòricament. Després, ve el pas per agregat, que sense ser funcionari ja és una plaça indefinida, i finalment, el pas a funcionariat. Entre altres requisits en les acreditacions es demana un gran nombre de publicacions i també haver dirigit projectes. I aquí s’esdevé un altre problema. Un investigador/a que tingui una plaça de professor lector no pot optar a demanar projectes ( i si ho fa, difícilment li donaran), ja que sovint els projectes duren més que no pas el seu contracte. ...

El sistema universitari que tenim a Catalunya i a l’Estat   espanyol, sota el jou del qual encara estem, és ben galdós. És gairebé un sistema oligàrquic a no hi ha molts que tenen la cadira enganxada al cul i que no la deixen anar de cap manera. Per poder optar a tenir una plaça més o menys estable   en una universitat catalana cal acreditar-se , ja sigui que per l’Agència Catalana de Qualitat Universitària ( www.aqu.cat ) o bé pel ministeri que esdevingui en cada instant ( www.aneca.es ) . Si es convoca una plaça per a professorat universitari, has de tenir l’acreditació corresponent que atorguen aquestes agències de qualitat. Però el problema rau en què estableixen uns criteris molts difícils d’assolir.   Aquests criteris tan durs porten que en molts llocs de treball s’instal·li una competència malaltissa que provoca baralles, mal ambient de treball, i en alguns casos “mobbing” i depressió.   I per més inri,   molts dels que fan d’avaluadors per dir si co...

La Sandra és una llunàtica.   I no és un adjectiu que li escaigui pel fet de ser excèntrica, ans al contrari, és més aviat una persona que passa bastant desapercebuda en seu dia a dia. Llunàtica se li adiu perquè fa temps que funciona segons el calendari lunar. No sap ben bé com va començar aquesta vida lligada al satèl·lit que ens fa companyia a les nits, i que segons sembla, va ser trepitjat per l’home per primera volta l’any 1969. Però fa anys que segueix la mateixa rutina que li marca el calendari nocturn. La seva vida és rutinària, treballa de funcionària municipal ja fa una bona colla d’anys. Tot i que ha tingut més d’una oportunitat (i encara en té), continua afermada a la seva solteria i a no voler compartir sostre amb ningú més que novsigui un gat. Actualment viu amb el “Negret”, però abans n’ha tingut altres. Com que l’horari li permet, fa múltiples activitats: idiomes, ganxet, coopera amb l’associació de veïns del barri, participa al banc del temps, etc. Però la seva ...

  NIT DE FEBRER Al costat d’una espelma, en la penombra de la nit, miro defora, parapetada darrera la cortina, d’una casa plena de secrets, Un vell fanal que mai descansa, il·lumina una freda nit. Dansen els flocs de neu, tendres espurnes d’enyor. Sigil·losament t’acostes: m´abraces i em beses el coll. Les teves dolces mans, trapelles, em ressegueixen el cos, tremolós i delerós de la teva escalfor, de fondre’s amb la teva pell. Amb les parpelles closes, sé que sóc al paradís. A fora, sobtadament, una violenta ventada fa caure el fanal. S’esdevé la foscor. I amb ella s’esmuny el teu miratge. I el meu somni. I el meu desig. Una nova ventada, impetuosa, penetra les cortines Apaga l’espelma. I em glaça l’ànima.