Nit de febrer


 
NIT DE FEBRER
Al costat d’una espelma,
en la penombra de la nit,
miro defora,
parapetada darrera la cortina,
d’una casa plena de secrets,
Un vell fanal que mai descansa,
il·lumina una freda nit.
Dansen els flocs de neu,
tendres espurnes d’enyor.
Sigil·losament t’acostes:
m´abraces i em beses el coll.
Les teves dolces mans,
trapelles, em ressegueixen el cos,
tremolós i delerós de la teva escalfor,
de fondre’s amb la teva pell.
Amb les parpelles closes,
sé que sóc al paradís.
A fora, sobtadament,
una violenta ventada
fa caure el fanal.
S’esdevé la foscor.
I amb ella s’esmuny el teu miratge.
I el meu somni. I el meu desig.
Una nova ventada, impetuosa,
penetra les cortines
Apaga l’espelma.
I em glaça l’ànima.
 
 
 
 
 
 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís