evita

I continuem! A les comarques gironines els seus diputats no són més que uns titelles. Per molt que vulguin aparentar, han estat incapaços d’aconseguir inversions per terres gironines. No és una vergonya circular per la N-II? Quantes persones més hauran de morir? Esclar, vostès ja tenen xofer que els porta per l’autopista, oi? I què me’n diu d’Òmnium cultural? Quin carai de mania li té a aquesta institució, símbol de la defensa del nostre país? Per què no renega dels ajuts que rep la FAES o l’església? Això ho amaga, oi? Quina incongruència senyora, quina incongruència. Un altre punt de la llista d’infraestructures és el tren. Es veu que enlloc d’anar endavant, tornarem als trens de vapor a aquest pas. Parlem del pacte fiscal, del desgreuge que rep Catalunya i també els Països Catalans? I TV3? Quina fixació hi té, oi? Si vol veure el temps d’Espanya, doncs navegui per internet, o encara més senzill, faci servir el comandament a distància. Sap, crec que ja he perdut prou temps escrivin...

Benvolguda senyora Sánchez-Camacho Em dirigeixo a vostè sabent que mai llegirà aquestes línies i perquè és la presidenta d’aquest Partit Popular hereu del franquisme a Catalunya. Però les he d’escriure per treure la bilis i la ràbia, per treure l’amargor i evitar que em podreixi. Qui es pensen que són vostès? Amb quina legitimat agafen el rol del president de la Generalitat per parlar de Catalunya amb Madrid? Que jo recordi, i crec que de memòria en tinc, vostè no va pas guanyar les eleccions...Malgrat que estic en desacord amb moltes decisions seves, el molt honorable president representa el meu país. I vostè només és algú que té un afany de protagonisme infinit. Què fan vostès per Catalunya? La volen aniquilar, la volen dissoldre dins d’aquesta gran mentida que és Espanya. Vostès que presumeixen de demòcrates no són res més que uns ignorants. Llengua és cultura i vostès sembla que ho són molt d’incults. Que consti que no tinc res en contra de la llengua castellana, una llengua ...

Tornarem és el títol d’una minisèrie que fa un parell de mesos va emetre TV3. Narra la història d’una família republicana trencada per culpa de la maleïda guerra civil, de les esperances renovades, de l’amor que ho fa moure tot. Una narració històrica que transcorre entre Barcelona, París, Àfrica i també el camp de refugiats d’Argelers-sûr-mer, a la Catalunya Nord. El repartiment i la història estan molt ben trobats i val la pena veure-la. Però a mi se’m va esquinçar l’ànima quan va sortir el camp d’Argelers, a on mon avi hi va estar tancat i va guardar de per vida un tros de metralla a la cama des d’aquella experiència. De sobte me’l vaig imaginar allí i no vaig poder aguantar les llàgrimes de ràbia. Ell ja no hi és, però no vull que mai més allò torni a passar. I se’m regira el fetge quan veig que hi ha gent encara que nega que allò succeís, gent com molta gent del PP i d’altres partits que no han condemnat mai tot allò i encara hi fan ofrenes. A on és la dignitat? Però tornarem a...

Ahir ja vaig parlar d’aquesta carretera. És una carretera secundària (gairebé terciària) que hi ha prop del New Bolton Centre, a on vaig fer l’estada. M’agradava molt perdre-m’hi al capvespre, després de passejar, quan el sol ja començava a decaure. Em posava la música que més m’agrada i era com entrar en un altra galàxia, en una altra dimensió, l’ambient era molt especial. De cop i volta, tot era possible, tot era real, cap somni semblava impossible. I en pocs llocs aquesta sensació m’ha passat. Em venia a la memòria la lluita dels avis durant la Guerra Civil,   l’exili, els conflictes del món. I em feia més forta amb els meus ideals, els reafirmava més que mai. No oblidaré mai aquells capvespres, quan l’energia es renovava, a on tot era possible, quan la inspiració brollava, quan la vida se’m feia curta i més roent que mai. I entremig dels somnis, la guineu passejant despistada o un ramat de cérvols et contemplava, mentre els ocells cantaven...I encara continuo somniat, la màg...

El passat cap de setmana es va celebrar la marató per la pobresa a TV3. Una iniciativa del tot lloable per ajudar a la gent que actualment pateix els desastres de la greu crisi econòmica. Però també penso que una marató plena de cinisme, patrocinada per alguns dels grans culpables d'aquest desastre de proporcions immenses: els bancs. Gent que s'embutxaca sous estratosfèrics es dediquen a agafar el telèfon per ajudar als més desfavorits quan a casa seva segur que no els hi falta cap luxe. I per més inri, el govern del país que ens té segrestats dóna els diners retallats en educació i sanitat per al sanejament d'un banc. Cinisme? Molt! Caradura? Encara més. El que necessitem és que els que han provocat aquesta crisi paguin; que no facin caritat, que arreglin el desatre que han provocat; potser molts infants que només van a llit amb un plàtan podrar sopar un plat calent. Sobra cinisme i caritat. Falta solidaritat i justícia...

Als EUA he pogut parlar de com és la filosofia de vida: sempre devent diners als bancs. Segons m’han explicat algunes persones, aquí s’imposa tenir casa, cotxe, estudis... a base de deure-ho tot de per vida. Quan vas al supermercat és “flipant” les coses que hi pots arribar a trobar: fins i tot targetes VISA que carregues a la teva voluntat. Aquí es premia pagar amb targetes de crèdit i no de dèbit. És la manera com funciona la societat: anar sempre ofegats fins al capdamunt. En algunes ocasions llavors es veuen tant amb l’aigua al coll que han de fer més de dues feines alhora. I moltes famílies ja comencen a estalviar des del mateix moment que saben que seran pares, ja que la matrícula universitària té uns preus desorbitats (demà ho explicaré). Personalment opino que acaben essent peces del joc bancari, titelles que es passen la vida pagant (i els interessos no són pas petits..)! A vegades penso que aquí té molt més valor un bitllet que un somriure... (però per sort, també he pogut...

RERE LA PLUJA L’horitzó boirós presagia pluja. Malgrat el fresc ventíjol, els peus s’encaminen dins del bosc, amatent a la primavera. Les gotes nítides i fresques amoroseixen la terra seca; l’olor del tempir s’escola narius amunt. La pols s’espolsa de les fulles que despunten; el blat, encara verd, inicia el camí que el convertirà en daurat. Lluïssor de colors arreu. I la tempesta s’endureix. Però les passes no s’aturen, desafiant l’adversitat. S’encaminen, fèrries, cap a l’horitzó tot travessant la línia vermella de llamps i   trons. Davant dels ulls, nom és queda el sol, aquell que compartim totes i tots, tot adormint-se sota l’esguard de l’arc de Sant Martí.