evita

Avui he pujat a les golfes de casa els avis, a Bescaran, a l’Alt Urgell, aquell petit poblet perdut enmig de les muntanyes camí d’Andorra. Els pares de la mare són oriünds d’allí, i fins que servidor no es va convertir en un tendre adolescent, cap allà als 14 anyets, cada estiu passàvem amb la meva germana les sufocants calors de juliol i agost en companyia dels avis, dels gossos i les ovelles. Just acabada l’escola, amb el solstici d’estiu encara recent, els pares ens pujaven a Bescaran i fins que l’agost no s’esgotava, només en marxàvem per anar a passar el dia per poblets o muntanyes veïnes. Amb la meva germana, la Cristina, 3 anys més petita que jo, després d’esmorzar un bol de llet de les vaques de l’avi amb una llesca de pa i mantega casolans, seguíem l’àvia al corral o l’avi als camps. Dinàvem sempre menges exquisides sota l’ombra d’un roure del pati de casa dels iaios, sempre acompanyades amb un bon i escàs traguinyol de vi! A la tarda, després de trencar el son a l’escó de la ...

Com molts altres indrets, Roma és una ciutat de contrastos. Opulència i decadència es donen la mà. Monuments impressionants, milers de diners gastats. I al peu d’ells, gent que viu en la més absoluta pobresa. En uns carrers la neteja és evident; en altres, la brutícia gairebé no copsar el parterre. Uns pidolen per viure, altres compren en caríssimes botigues estris que potser mai ni utilitzaran. Mentre una parella es besa apassionadament, un grup es discuteix a crits. Segurament aquestes escenes es viuen diàriament a la meva adoptiva Girona, però potser pel fet de ser fora, els sentits estan més aguts que mai i es capten molt més els matisos... En el fons vivim en un món de contrastos i contradiccions, oi? (La foto és de l’estàtua (una rèplica de l’original) de Ròmul i Rèmul amamantats per la lleona que hi ha a l’Ajuntament de Roma)

Després de la regeneradora dormida, ens llevem de nou ben aviat. Després d’esmorzar a l’alberg, a buscar el metro per anar en direcció al Vaticà. Però per error ens equivoquem i anem a petar a una altra punta de Roma... Sort que els metros passen sovint i aconseguim prendre la línia correcta, la que ens durà al Vaticà. De seguida notem que no ens hem equivocat, car el metro està ben ple! Baixem i de seguida ens saluda una immensa cua per entrar al museu vaticà. De seguida descartem la idea i anem directe a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Impressionant l’esplanada, les escultures de marbre, la majestuositat. I encara més quan entrem a la basílica. Gent i més gent voltant segles d’història, precioses estàtues... En sortim i anem a visitar les tombes del papes. El recolliment és el que impera en aquell indret a on reposen els que han estat els màxims capitosts de l’església catòlica. Continuem la visita per la cúpula del Vaticà. Després de pagar religiosament (mai més ben dit) l’entrada...

Divendres a la nit: plàcid vol direcció Roma. Arribem ja tard i ens dirigim al cèntric hostel per a passar la primera nit. Fem un mos, ens distribuïm les lliteres i a gitar-se. Però no passem pas gaires hores dormint... Ben aviat el nou dia ens saluda i després d’un bon esmorzar, les cames comencen el seu periple per la bella ciutat. La primera parada és el Coliseu. Immens, ple de venedors de records i de moment (car és molt d’hora, ni les 8 del matí), poca gent. Entrem i quedo esmaperduda. La imaginació vola segles i segles endarrere... M’imagino les lluites que allí hi tingueren lloc, la cridòria de la gent, i les ànimes que allí hi deuen habitar. De seguida, però, el monumental habitacle es comença a omplir de turistes amb faccions d’arreu del planeta. Sortim i ens dirigim a passejar pel Palatino. I aquí ja em quedo sense paraules. Columnes, esglésies, art colossal en estat pur. Em quedo embaladida pensant la història que amaguen aquells monuments, els petons furtius que han vist, e...

Són dies de calçotades. Colles d’amics s’ajunten al voltant de la taula per tastar aquesta hortalissa de la família de les liliàcies, ben sucada amb la pertinent salsa de calçots. Cuits a la flama, estires la part cremada, suques a la salsa, i talment com faria l’Estellés amb el pimentó torrat, l’enlairo, m’imagino el seu gust orgàsmic, i me’l foto! I després, un bon traguinyol de vi, un cafetó i una ratafia per pair! I tot molt més intens si estàs ben envoltat d’amics! Les calçotades, un bona manera de gaudir d’aquesta delícia de menja i de passar una estona inoblidable amb els amics i amigues, i si pot ser, enmig de la natura! Deixo un petit escrit de viquipèdia sobre els calçots (per a l’article complet, http://ca.wikipedia.org/wiki/Cal%C3%A7ot ) Els calçots són una varietat de cebes tendres , cebes poc bulboses i més suaus, que es fan grillar calçant-les a mida que creixen. Sobre l'origen del calçot hi ha diverses versions però la més coneguda és la que atribueix a en Xat de Be...

Aquest vespre m’enlairaré per passar el cap de setmana a la b/vella Roma. Em fa realment il.lusió poder visitar aquesta immemorial ciutat mediterrània, bressol de la civilització romana de la qual encara en tenim reminiscències ben vives en el nostre dia a dia. Però capital també d’un estat governant per una centredreta oligarca i corrupta. Però em consta que també allí hi ha molta gent que lluita cada dia per un país sense feixisme ni corrupció... La setmana que ve us ho explico! Oh Bella ciao, bella ciao, bella ciao... :-)

En un partit de bàsquet, uns seguidors d’un equip del Maresme van dir a l’àrbitre, com a insult, que era de poble. I em vaig sufocar! Ser de poble no és cap insult, ans el contrari, és un orgull. Orgull rural. Per mi ser de poble és una manera de viure. Les cares conegudes de la gent, la familiaritat; no ser un/a més dins del formiguer en el qual es converteix sovint la gran ciutat. Ser de ciutat no és cap mal, també té els seves coses bones, però no per ser de poble has de ser menys educat ni menys persona. Tot el contrari: sovint la gent de poble és més educada que la ciutat. Abans ser una pagesa que una habitant de ciutat maleducada com els seguidors d’aquest partit! Un país el forment tant gent de poble com gent de ciutat, però amb veu ben viva crido: visca el poble! Visca l’orgull rural!