Roma (II)

Divendres a la nit: plàcid vol direcció Roma. Arribem ja tard i ens dirigim al cèntric hostel per a passar la primera nit. Fem un mos, ens distribuïm les lliteres i a gitar-se. Però no passem pas gaires hores dormint... Ben aviat el nou dia ens saluda i després d’un bon esmorzar, les cames comencen el seu periple per la bella ciutat. La primera parada és el Coliseu. Immens, ple de venedors de records i de moment (car és molt d’hora, ni les 8 del matí), poca gent. Entrem i quedo esmaperduda. La imaginació vola segles i segles endarrere... M’imagino les lluites que allí hi tingueren lloc, la cridòria de la gent, i les ànimes que allí hi deuen habitar. De seguida, però, el monumental habitacle es comença a omplir de turistes amb faccions d’arreu del planeta. Sortim i ens dirigim a passejar pel Palatino. I aquí ja em quedo sense paraules. Columnes, esglésies, art colossal en estat pur. Em quedo embaladida pensant la història que amaguen aquells monuments, els petons furtius que han vist, els assassinats que han presenciat, les hores que els artesans han gastat per a bastir-los. Com devia ser la vida? El cap va voltant i voltant... Continuem caminant entre esglésies, gent, monuments, màgia, història. Fins i tot som partícips visuals del funeral d’un famós actor italià al mateix temps que una núvia entre a l’ajuntament per a perdre la solteria... Coses de la vida... Després de dinar ens dirigim a Piazza Spagna, a on els artesans dibuixen el paisatge i els turistes. Després de deixar-nos dibuixar/retratar, cap a veure la famosa Fontana di Trevi, a on complim amb el ritual de llençar dues monedes. Quina immensitat de monument... I encara més màgic i tendre quan la nit decau sobre la ciutat de Ròmul i Rèmol i la font queda il·luminada... Per acabar d’esgotar les hores d’aquest dissabte romà, passeig pels carrers que amaguen precioses esglésies i monuments en el lloc més insospitat. Una pizza (estem a Itàlia!) per recuperar una mica de forces després de 13 hores gairebé ininterrompudes de visita per la ciutat del Tíber és el preludi d’unes reparadores hores de son...
(La imatge correspon a la Fontana di Trevi, un dissabte de febrer de 2009 ;-) )

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

Imatge
  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Més informació

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Imatge
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida!   UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.   Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.    
Més informació