Retallables (un conte)

Avui he pujat a les golfes de casa els avis, a Bescaran, a l’Alt Urgell, aquell petit poblet perdut enmig de les muntanyes camí d’Andorra. Els pares de la mare són oriünds d’allí, i fins que servidor no es va convertir en un tendre adolescent, cap allà als 14 anyets, cada estiu passàvem amb la meva germana les sufocants calors de juliol i agost en companyia dels avis, dels gossos i les ovelles. Just acabada l’escola, amb el solstici d’estiu encara recent, els pares ens pujaven a Bescaran i fins que l’agost no s’esgotava, només en marxàvem per anar a passar el dia per poblets o muntanyes veïnes. Amb la meva germana, la Cristina, 3 anys més petita que jo, després d’esmorzar un bol de llet de les vaques de l’avi amb una llesca de pa i mantega casolans, seguíem l’àvia al corral o l’avi als camps. Dinàvem sempre menges exquisides sota l’ombra d’un roure del pati de casa dels iaios, sempre acompanyades amb un bon i escàs traguinyol de vi! A la tarda, després de trencar el son a l’escó de la cuina, sortíem a jugar amb els pocs infants natius o estiuejants, i quan el sol ja dequeia, recorríem les els carrers del poble, pidolant ara un tros de formatge, ara un tall de xocolata per les cases del petit poblet, a on tots dos érem coneguts com els néts de can Gallinaci. Després de sopar, els avis en explicaven contes i ben aviat, exhausts de la llibertat estiuenca, ens adormíem. Sovint a aquesta rutina, però, hi havíem d’afegir una estona d’estudi: omplir els odiosos quaderns d’estiu per no perdre el fil dels estudis. La meva germana, però, llesta com la fam, sempre acabava ben aviat de les pàgines plenes de cal·ligrafia i l’àvia li donava la seva recompensa: un conte de retallables. Amb les seves manetes retallava els vestits i feia les mil i una combinacions de paper en forma de vestit per tapar els maniquins de paper només abillats amb roba interior. Mentrestant, jo no feia res més que sumes i restes...
I avui, en aquest assolellat jorn de primavera, a les golfes, he recuperat els meus quaderns de sumes i restes i els contes de retallables de la meva germana. Ara fa mig any que ja no la veig. Va anar d’Erasmus a Dinamarca i allí s’ha quedat a fer un petit projecte d’investigació sobre la mitologia de les sirenes (això per mi és una excusa, segur que ha trobat algun mosso que la té ben entretinguda tocant-li les seves particulars escates...). He de confessar que sempre m’havien atret enormement els jocs de la meva germana, sobretot quan la testosterona va començar a acumular-se al meu organisme. Als 12 o 13 anys, quan la Cris vestia les nines, jo m’imaginava el cos de la Marta o de la Núria, dues de les noies que més boniques trobava de la meva classe. Però jo imaginava que enlloc de vestir-les, els hi treia les peces de roba. Va ser en aquella època quan un dia em vaig aixecar amb el meu entrecuix ben inflat; la meva primera trempera matinera! La Cristina combinava amb destresa totes les vestimentes que el quadernet li oferia, mentre servidor es quedava completament embadalit...
I avui, després de tants anys, amb la casa dels avis reconvertida en la meva segona residència, he retrobat tots aquells records, en forma de quaderns de matemàtiques o de cal·ligrafia o de contes retallables. L’àvia els havia guardat curosament a les golfes; tots aquelles llibretes eren el seu tresor pels freds mesos d’hivern, quan les pujades a Bescaran eren ben escasses. Ara, els dits em tremolen quan veig les nines de paper. Assegut sobre les gèlides rajoles, m’abstrec a despullar els ninots de paper i vestir-los de nou. Mentre ho faig penso en quina és l’homologia humana de cadascun dels papers als quals tapo la nuesa. Una em recorda el cos de la meva primera xicota, la Raquel, i tal i com recordo a aquella jovencella que em robà el cor, la vesteixo. A una altra li poso un vestit que em recordà a un que portava la Maria en una nit de sexe salvatge a la platja; a una tercera porció de paper en forma de dona li vaig dibuixar un vestit a mida; el que m’hauria agradat treure-li a l’Àngels, la meva companya de feina bleda com ella sola, però amb un cos que em tornava boig, i que només en nits d’onanisme aconseguia fer meva... I així ha anat passant la tarda; quan he guipat per la finestra, la lluna, gairebé en la seva plenitud, ja havia aparegut. Tot i que tenia pensat retornar avui cap a casa, a Barcelona, m’he decidit a passar la nit a Bescaran. He anat a l’únic bar-botiga d’una mica de tot del poble a fer un mos i he retornat a casa dels avis, a on, amb l’única llum d’una tènue espelma, m’he dedicat a dibuixar i retallar vestits que imagino que un dia estriparé del cos de l’única dona de qui realment m’he enamorat i mai he posseït: la Cris, la meva germana.