Un divertit poema de Josep Maria de Segarra

I també interpretat pel genial Ovidi Montllor!

Dancing girl
Un instant, un instant només,
Després vindria el tornar enrera,
El meditar després...
Tot un instant, tota una primavera.
És un instant que passa... i ja ha fugit;
Què hi fa. En el llavi posa
Un gust indefinit
Un gust pàl·lid de llet de mel i rosa.
Ets tu i ella, al voltant la gent, qui sap?
Pell i esperit de tota mena...
Damunt del front cap maldecap;
Tots els neguits us ballen per l’esquena.
Ets tu i ella... Tu dius això i allò,
Ella somriu i calla,
Escolat el teu parlar de llamp i tro,
I et fa l’ullet i xucla amb una palla
El vas de color indefinit,
I fa veure que es torna vermella,
I el que suara lentament li has dit
Li surt per l’altra orella.
Tu ja hi comptes, però vas endavant;
Hi ha la tèbia i suau malenconia
De sentir-se sincer i un xic farsant...
Demà, què vols? Ja serà un altre dia...
U anar parlant d’amor i passió
I mossegar paraules inflamades
Tot té la seva implícita raó
I distreu de vegades
I ella s’ho val, aquelles cames roses,
Que has vist a l’escenari, i el perfum;
Aquelles cames roses sense noses,
Amb tant de terrabastall i tanta llum...
I aquell grinyol de la cançó ridícula,
Fet am el murri aflautament del nas,
I aquell clotet tant fi de la clavícula
I aquell or perlejant de sota el braç.
Ja ho sé, no són misteris ni joguines,
Són coses que mosseguen i fan mal,
Coses divines,
Que valen mil ferides de punyal...
I tu, pobret, ets home de carn flaca,
I et penses que ets un príncep bengalès,
Perquè tens tres quartets a la butxaca
I perquè dius sweet heart, my love i yes!