evita

Ràbia m’entrà el diumenge en mirar el TN de TV3 (realment la nostra?) en veure una manifestació pels carrers de Barcelona, organitzada per Ciudadanos amb el recolzament del PP contra la immersió lingüística al nostre país. En quina bombolla viuen aquesta colla de farsants? Pels carrers, sobretot de la Ciutat Comtal, moltes vegades es fa difícil sentir parlar català. I a sobre demanen que l’ensenyament es faci en castellà. Si ho volen així, que vagin a un altre país. Catalunya és terra d’acollida, però també ha de ser un país que conservi la seva cultura i la seva llengua. Si realment fos un país normalitzat a on el català fos la llengua vehicular, no farien falta iniciatives (sí festives però no reivindicatives com ho és actualment) com el Correllengua... I parafrasejant els Boikot, no cal oblidar que “no seas idiota, que ahora el ágila es gaviota...”

El proppassat dissabte es celebrà el derbi català de futbol entre l’Espanyol i el Barça. Deixant de banda el resultat del partit, m’ha entristit moltíssim l’espectacle organitzat per uns quants energúmens, llençant bengales contra els aficionats de l’equip rival. A quin nivell d’incivilització hem arribat? Malgrat les diferències de recolzament a un equip o a un altre, és molt trist que s’arribi a aquests nivells de baixesa humana. Veient la incivilització que m’envolta, em vénen ganes de perdre’m a la selva amazònica a viure amb les tribus localitzades recentment per una organització brasilera. Viuen com fa centenars (o milers) d’anys, aliens al món pretesament civilitzat que els envolta (i malauradament també els destrueix), però gairebé estic segura que viuen molt més contents amb el que tenen i la companyia de la mare terra enlloc d’estar envoltats de cultures (in)civilitzades.

Avui, de camí cap a la feina he vist un grup de disminuïts psíquics anant a passejar. La majoria d’ells agafats de la mà, conversant, absorts en el seu món. Però també algun que altre rebel a qui els cuidadors havien de “mimar” una miqueta. I me n’he adonat que en sóc d’afortunada de tenir el que tinc: salut, família, amics amb qui conversar o simplement compartir el temps, una llar, una feina. Però també alhora se m’ha fet més palès que mai que al meu voltant no tot són flors i violes. Hi ha malalts, hi ha injustícies, hi ha drames. I que com a societat, almenys a parer meu, hi ha molt per fer. Avançar vers un futur més digne per a tothom, a on la igualtat i la solidaritat siguin uns dels estendards d’aquest nou camí.

Tipa n’estic d’anar amunt i avall, presentant papers per a qualsevol fotesa, perdent hores en cues interminables... Ho aguantes si al final veus que hi ha alguna finalitat, però l’enuig puja galtes amunt quant després de recórrer mitja ciutat per registrar (i com no, pagar!) uns papers, trobes que les oficines de l’administració encara fan horari d’estiu, és a dir, de 9 a 1h, tot i que ja estem a la tardor. Malgrat que les portes marquin que a les tardes està obert, algun pobre treballador que encara roman a l’oficina et diu que hi tornis l’endemà. Enlloc de burocràcia, sovint ens deixem endur per la burrocràcia, sovint inútil i poc ecològica... Necessitava desfogar-me! ;-)

Com d’altres vegades, un poema d’aquest escriptor nord-català m’ha frapat i m’ha fet reflexionar una bona estona... Aquí el deixo... LA CATALANITAT ES MOR Alerta germans! de nostra catalanitat, l foc és quasi apagat ! No hi ha solament que un tió encès,I a mi, no em queda només, Que un grapat d'encenalls, Quan ens caldria, tonalades de buscalls ! Porteu llenya, pel fer reviure Roure, alzina, castanyer o siure ! Fa menester llenya ! llenya qualsevol ! Ciutadà , muntanyès o camperol, Aquest foc sagrat no deixem apagar, Porta llenya, porta hi llenya germà ! Sense por llenceu, totes les campanes al vol, Sinó , demà i em farà dol, A sota la cendra, el tió consumit, No farà que fum escanyolit. Que s'emportarà , vent passant I només quedarà, un país lamentant . Pere Guisset

Poso un cadira rere la porta. Ja sé que la mare no ho vol, que em renyarà si ho sap. Però així estaré segur. Em gitaré i a veure si aconsegueixo adormir-me, tot i que sé que em costarà molt. Ja he provat de distreure’m posant el dvd de la pel·li d’aquell mag, en Harry Potter. Els crits se senten pertot arreu. Però per què carai criden tant? A la mare se li esquerda la veu. Ja sé la seqüència: ara començarà a plorar i a xisclar. Tota exaltada ella li demana explicacions sobre una altre dona. El pare li contesta, sembla que calmat, però la veu li tremola. Ell li diu que a qui estima és a la mare, que amb aquesta altra senyora només és sexe (i jo em pregunto, què és el sexe?). Ja sé com continuarà la història. Una bona estona més de crits, algun que altre cop d’escombra al terra del seu pis que farà el veí de dalt, fart de tant xivarri. I quan ja s’hagi calmat la cosa, el pare l’abraçarà (espiant per la porta he vist més d’una vegada com acaba tot...). Em tapo les orelles amb el coixí, ai...

Avui, aquesta tarda, entrarem a la tardor, aquella època de l’any a on la majoria de fulles canvien l’esplendor del seu verd pels tons rogencs, grogosos, marronosos... Un ampli ventall cromàtic com ho és el nostre planeta. La fred començarà a fer-nos companyia poc a poc fins a convertir-se en una companya de viatge durant uns mesos. Els dies s’escurçaran, però vindrà igualment de gust anar a fer un toc, però enlloc d’una cerveseta ben fresca, engolirem una xocolata o un cafè ben bullent. La quotidianitat es farà més present que mai, anhelarem les vacances, l’ardor del sol, etc. Però mentrestant, cal continuar creixent, aprenent, estimant, vivint cada instant! Benvinguda tardor!