Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: Singapur, un país decebedor, de moment (dia 20, 28 d’agost de 2016) (i III)

La vigilància policial és només evident davant de la porta principal. Tot fent la volta a aquesta infraestructura faraònica, comentem la jugada: Singapur és un estat que ho controla, ho multa tot: no es poden tenir animals, no es pot beure alcohol al carrer, no es poden menjar xiclets importats, al carrer, segons en quins indrets no es pot ni fumar a l’aire lliure... Tot està penat amb bones multes. Un país a on sembla que no està permès ni respirar gairebé. Un règim autoritari a on hi ha pena de mort. Passem per davant del Merlion (https://es.wikipedia.org/wiki/Merlion) , una escultura de lleó que s’utilitza com a símbol de la ciutat, i que vomita aigua sobre el mar estancat. Aquest jove país, que a data d’avui té 51 anys, es va independitzar de Malàisia, és un dels tigre asiàtics, un dels països més rics del món. Segurament en diners, sí, però no en humanitat (http://www.goabroad.com/articles/study-abroad/singapore-laws-to-know-before-you-go; http://www.businessinsider.com/absurd-laws-of-singapore-2012-6; http://www.businessinsider.com/things-that-are-illegal-in-singapore-2015-7; https://www.customs.gov.sg/individuals/going-through-customs/arrival/prohibited-and-controlled-goods) . La meva mala maror, que ha anat creixent des de que vaig posar els peus per última vegada en aquest país, no para d’augmentar; i més, quan entrem a un supermercat i un senyor, vestit amb escombra i pala, no ens para de seguir i observar descaradament mentre mirem les prestatgeries. Marxem indignats i encara ens segueix cap a fora. Fàstic, sincerament. Em sento tractada com una delinqüent: ràbia, impotència i ganes de fugir d’aquest país, un país racista, per tot el que he viscut fins al moment. El pitjor país a on he viatjat mai. Ja no parem de caminar fins a arribar a l’hotel. Ni ganes de parar-se a les botigues d’Orchid, ni tampoc de veure què venen a les botigues plenes fins dalt, ja siguin de roba o electrònica a “Little Índia”. Com tampoc ganes d’entrar al centre “Mustafa”, un lloc a on la gent s’hi amuntega. Curiosament, però, a la zona de “Little Índia” i del “Mustafa”, només hi ha homes.  Fent un càlcul aproximat, per cada 100 homes, en prou feines hi ha una dona o una nena. No ho entenc, la veritat. Continuem caminant fins a arribar al carrer Balestier, el carrer del nostre hotel. Prefereixo que em facin mal als peus a pagar un bitllet de bus. Finalment, hi arribem. I al costat de l’hotel trobem el primer lloc a on ens sentim ben tractats, un bar, el “Mad” (https://www.facebook.com/MadBarCafe/) , a on fan “happy hour” i els cambrers són amables i simpàtics. Potser és una qüestió generacional, però la gent de Singapur, sobretot la de més edat, és molt racista. Una sensació molt desagradable que no hauria de succeir a cap lloc del món, però que, per desgràcia, és el pa de cada dia, ja sigui al sud-est asiàtic o a Amèrica. Llàstima de món, la veritat... Finalment, abans d’entrar a l’hotel amb el personal sorrut, és a dir, el nostre, passem pel súper del costat, ens carreguem de provisions alimentàries i de beguda i ens tanquem a descansar i treure’ns el regust amarg que ens ha deixat el país en només 24h tot xerrant i oblidant-nos de que estem en un país dictatorial...

(La fotografia correspon a Little India, a Singapur)