La Franja, del 14 al 16 de maig de 2016; dia 3 (16 de maig de 2016): ruta de les ermites de Bonansa i retorn cap a casa (II)

Des d’allí també hi ha un mirador que permet distingir els pics i pobles de la vall; descobrim una història que ens deixa ben intrigats i decidim, que en poques setmanes anirem a explorar: la història de la crema d’unes dones per bruixeria...
Com que ja no és aviat i cal retornar a terres gironines, continuem la ruta i passem per un prat preciós, a on hi ha una roca que amaga uns quants secrets: la roca de les nou cadolles, a on les “encantarias” van a rentar la roba (http://www.raco.cat/index.php/DossiersFeministes/article/viewFile/226676/308298). Segons la tradició, les “encantarias”, meitat dona, com fades que habiten en fonts, barrancs i coves, van a rentar la roba en aquestes cadolles, les seves robes blanques, i si algú les troba, tindrà sort per sempre.
De totes maneres, m’entra un punt d’indignació quan veig que, malgrat que el català és llengua oficial, es menysprea i s’intenta escriure en grafia castellana paraules plenament catalanes, com una mena de depredació del català per fer-lo desaparèixer, tot i que la zona de la Franja és l’indret dels Països Catalans a on més es parla català.  També a la zona hi ha les llegendes de “Franceset de Castanesa” o bé la de “La princesa encantada del castell de Pegà” (https://identidadaragonesa.wordpress.com/2013/05/07/el-turbon-la-montana-magica)  La llegenda de “Franceset de Castanesa” diu que: “El primogènit de la casa Francesc de Castanesa, Franceset, era molt conegut en tots els pobles del voltant de Bonansa i Alins per la seva simpatia i empenta. La seva major fama provenia de la seva destresa com a genet. Acostumat a fer i guanyar arriscades apostes, en una ocasió va assegurar que la propera nit de Sant Joan seria capaç de galopar per un prat a on es deia que habitaven les “encantarias”. Tothom sabia que la nit màgica del solstici d’estiu, aquestes fades rentadores estenien la seves robes blanques acabades de rentar i els seus tristos cants gelarien els óssos de qui s’atrevís a acostar-se a elles. La majoria dels mossos va apostar que no ho aconseguiria; tot i així, Franceset, en arribar l’hora convinguda, va posar el seu corser a galopar i va travessar com una exhalació el prat. Va veure la bugada estesa, tot i que no les “encantarias”. 
(La foto correspon a tota l'esplendor del vall d'Isàvena)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"