Cuba, del 17 al 26 de març de 2016 (dia 12): visita per Miami (27 de març de 2016) (II)

La nostra intenció avui és visitar la famosa platja de Miami Beach. Com que no estem gaire orientats, agafem un bus que surt davant del motel. La línia és la correcta, però no la direcció. El bon senyor ens diu que només es pot viatjar amb transport públic amb una targeta que es compra en determinats llocs, com en un supermercat. Ens deixa a davant i no ens cobra el trajecte. Hi entrem i demanem una targeta “Miami Easy” (http://www.miamidade.gov/transit/easy-card.asp) per a poder moure’ns. Aprofitem per fer un cafè i esmorzar una mica abans d’agafar el bus en sentit contrari per anar a Miami Beach. La veritat és que és un xic complex tot plegat i acabem preguntant a un grapat de gent. Finalment, trobem la manera com fer-ho i arribem a la famosa Miami Beach. És com entrar en un altre món. Luxe, opulència, cotxes increïbles, cossos de gimnàs i quiròfan, etc. Tal i com s’explica a viquièdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Miami_Beach ; https://en.wikipedia.org/wiki/Miami_Beach,_Florida ): “Miami Beach és una població dels Estats Units a l'estat de Florida. Segons el cens del 2005 tenia una població de 87.925 habitants Segons el cens del 2000, Miami Beach tenia 87.933 habitants, 46.194 habitatges, i 18.339 famílies. La densitat de població era de 4.829,5 habitants per km².

Dels 46.194 habitatges en un 14% hi vivien nens de menys de 18 anys, en un 27,4% hi vivien parelles casades, en un 8,5% dones solteres, i en un 60,3% no eren unitats familiars. En el 48,7% dels habitatges hi vivien persones soles el 14,8% de les quals corresponia a persones de 65 anys o més que vivien soles. El nombre mitjà de persones vivint en cada habitatge era d'1,87 i el nombre mitjà de persones que vivien en cada família era de 2,76.

Per edats la població es repartia de la següent manera: un 13,4% tenia menys de 18 anys, un 7,8% entre 18 i 24, un 38,2% entre 25 i 44, un 21,3% de 45 a 60 i un 19,2% 65 anys o més.

L'edat mitjana era de 39 anys. Per cada 100 dones de 18 o més anys hi havia 105,4 homes.

La renda mitjana per habitatge era de 27.322 $ i la renda mitjana per família de 33.440 $. Els homes tenien una renda mitjana de 33.964 $ mentre que les dones 27.094 $. La renda per capita de la població era de 27.853 $. Entorn del 17% de les famílies i el 21,8% de la població estaven per davall del llindar de pobresa.”

Entrem a la platja i sembla que entrem en una pel·lícula. Els típics vigilants de la platja, torres de control, i torres de vigilància de la policia. Anem passejant una bona estona per la platja i no parem d’escoltar missatges d’advertiment per tal que la gent no es banyi, ja que hi ha problemes de corrents. Quan ens en cansem, sortim i ens perdem una estona pels carrers del vici i l’opulència tot buscant un lloc “econòmic” per fer un mos. Després de molt buscar, trobem un restaurant mexicà i dinem allí, sota un sol, que a terres catalanes, seria un sol d’agost. Per pair caminem una estona i no parem de veure la pornografia del luxe. Cotxes descapotables, gent molt bella per fora, però que tinc la sensació que buida per dins... Bars que ofereixen còctels immensos, gent que et mira per damunt de l’espatlla, etc. Un cop més constato que aquest lloc no està fet per mi. Fem algunes compres i marxem, ja en direcció cap al motel. El trajecte, tot i que no ser del meu agrat, és espectacular. Hem de fer transbord i llavors s’esdevé un moment un xic incòmode: se’ns acosta un noi, amb cara de drogat, i tant si com no, vol que li comprem unes joies, que no sé si són autèntiques o no. Ens costa molt desfer-nos-en, i ho aconseguim quan arriba el bus, que ens deixa ja davant del motel. Durant el trajecte van pujant gent que ve de serveis socials, amb bosses de menjar i van baixant a mesura que anem fent camí. La veritat és que és en pocs quilòmetres hem passat de veure opulència i luxe infinits a veure la més ínfima pobresa. Gent que gasta milionades i gent que no té ni per menjar... la merda del capitalisme. Finalment, arribem al motel i anem a comprar quelcom per sopar al supermercat. Ho fem tranquil·lament al motel i anem a dormir aviat. L’aventura cubana ja s’acaba, ja que no queda gaire més que retornar a Kennett Square i des d’allí, ja a terres catalanes....

Un viatge impressionat, a un país impressionant i a on es demostra, que una altra manera de viure i organitzar-se és possible. Visca Cuba lliure i el camarada Fidel!

 (La imatge correspon a Miami Beach)