Galícia, del 23 al 27 de juliol de 2015: de Girona a Galícia (dia 1, 23 de juliol de 2015) (III)

El 1833 Galícia va perdre la seua representativitat com a unitat administrativa i va desaparèixer la Junta del Regne de Galícia. El territori va ser dividit en quatre províncies sota l'administració del govern central. En aqueix segle va sorgir el primer moviment polític per a defendre Galícia de la pèrdua d'aquests poders d'autonomia. Al llarg del segle també es va organitzar un moviment de la defensa de la cultura gallega i l'afermament de la consciència de diferenciació cultural paral·lel a un ideal polític. El moviment també proposava la recuperació de la llengua gallega com a vehicle d'expressió culte.

Després dels períodes, alguns breus, de provincialisme, federalisme i regionalisme de finals del segle XIX, el 1907 sorgeix l'etapa de la Solidaritat Gallega, fins a la Primera Guerra Mundial, amb l'objectiu d'aconseguir un front electoral unificat per a eliminar amb el caciquisme i assolir la representació gallega que, tanmateix, fracassarà.

Una primera etapa, fins Primo de Rivera va ser marcada per les Irmandades da Fala, "Germandats de la Parla", amb una preocupació fonamental per a la defensa de la llengua. En estendre's, van confluir amb una idea política de galleguisme. Vicente Risco i Ramón Otero Pedrayo van treballar en l'aspecte cultural i van tenir la seua contrapart política en les figures de Porteira i Lois Peña Novo. Després va sorgir la Xeración Nós, "Generació Nosaltres", al voltant de la revista homònima.

En la Segona república espanyola hi havia dues tendències fonamentals: una relacionada amb l'Organització Republicana Gallega Autònoma i l'altra del Partit Galleguista (PG). El PG va sorgir de la unió de diverses tendències representades en les figures de Vicente Risco, Otero Pedrayo i Ramón Cabanillas entre altres. El 1936 el PG, per a aconseguir l'aprovació d'un Estatut per a Galícia, es va aliar amb el Front Popular. L'Estatut es va presentar a les Corts poc abans del cop d'estat del 18 de juliol de 1936, que donaria començament a la Guerra Civil Espanyola.

Després de la transició a la democràcia, Galícia va ser reconeguda com a nacionalitat i es va constituir com a comunitat autònoma amb l'aprovació del seu Estatut d'Autonomiael 1981. A la geografia gallega destaca el contrast entre el relleu costaner i l'interior, més elevat que el primer. També contrasta la morfologia entre les planes elevades septentrionals i les serres i depressions meridionals. L'aspecte orogràfic que presenta Galícia en el seu interior és de muntanyes baixes, amb molts rius, la majoria de la conca del Miño a l'interior, i altres més curts a les conques atlàntica i cantàbrica. Els pendents suaus s'alternen amb grans desnivells com els que formen els Canyons del Sil. En altres zones hi ha grans valls, tot i que són minoritàries.

La costa gallega té una llargada de 1.498 km, 800 dels quals corresponen a penya-segats i 300 a platges. La costa es caracteritza per la presència de les ries, endinsaments del mar a la costa en els quals el mar va negar les valls fluvials pel descens del nivell terrestre. Les ries estan tradicionalment dividides en Rías Altas, del límit amb Astúries al cap Fisterra, i les Rías Baixas, de mida més gran, de Fisterra al límit amb Portugal. Sovint les Rías Altas també s'han dividit, anomenant-se les més occidentals Rías Medias.

L'erosió de l'oceà Atlàntic a la costa gallega també a contribuït a l'existència de molts caps, alguns molt coneguts com l'Estaca de Bares, el punt més al nord de la península, que separa l'Atlàntic del Cantàbric, el cap Ortegal, el cap Touriñán, el cap Silleiro o el cap Fisterra, considerat pels romans com la fi del món. Al llarg de la costa i tancant les ries trobem moltes illes i arxipèlags que destaquen pels seus fons marins i les seves colònies d'aus marines. Els principals arxipèlags són les Cíes, Ons, Sálvora i Cortegada, que formen el Parc Nacional de les Illes Atlàntiques de Galícia, l'illa d'Arousa, les Sisargas i les Malveiras.

Les principals serralades del país són Os Ancares, O Courel i O Eixo a la franja fronterera oriental, O Xistral, Manzaneda, O Faro, Cova da Serpe, Montemaior i els Montes do Testeiro a l'interior, i A Peneda, O Xurés i O Larouco a la frontera amb Portugal. La muntanya més alta és Pena Trevinca, amb 2.127 metres, situada a la frontera amb la província de Zamora.

L'economia de Galícia és fortament enllaçada als recursos naturals; de fet, històricament, les activitats del sector primari han estat predominants en l'economia gallega i importants per al consum i l'ocupació. No obstant això, com és la tendència de les economies desenvolupades, la seua importància ha estat disminuint a poc a poc. El 1930, el valor agregat brut de l'agricultura i la pescarepresentava el 31,3% del total; el 2005 s'havia reduït al 4,75% del total. La productivitat, tanmateix, és baixa, per la qual cosa, este sector encara ocupa el 9,39 de la població econòmicament activa.

(La fotografia correspon a uns percebes, observats a As Catedrais)