Galícia, del 23 al 27 de juliol de 2015: de Girona a Galícia (dia 1, 23 de juliol de 2015) (II)

El punt més occidental és el Cap Touriñán. Els noms "Galiza" i "Galicia" deriven de la paraula llatina Gallaecia (o Callaecia), que significava literalment "terra dels galaics" (Gal·lècia). Els galaics (en llatí: Gallaeci, en grec: Καλλαϊκοί) van ser el poble més nombrós del nord-oest de la península Ibèrica i abans de la seva integració en l'Imperi Romà al segle I aC. Aquest nom denominarà tot un grup ètnic de llengua celta i culturalment homogeni, situat entre el mar Cantàbric i el riu Duero.^[2]

El terme Galiza és un topònim històric usat en l'edat mitjana en gallec. Això no obstant, va caure en desús en favor de Galicia (el qual s'ha mantingut com a topònim oficial i habitual tant en gallec com en castellà, tal com recull l'Estatut d'Autonomia de Galícia), fins que en el segle XX va ser recuperat pel nacionalisme gallec (Galiza és el topònim usat habitualment pel Bloque Nacionalista Galego i l'únic que apareix en la seua proposta de reforma de l'Estatut). Galiza és també el topònim únic per a Galícia per alsreintegracionistes.

Després de l'aprovació per part de la Real Academia Galega de la normativa de la concòrdia el 2003, Galiza va ser acceptat també com un topònim en gallec. Hi ha diverses opinions respecte a si Galiza és també un topònim oficial. D'una banda, el text de la reforma normativa estableix una distinció entre ambdós topònims, al·ludint únicament com a oficial a Galícia («Es manté Galícia com a veu legítima gallega, denominació oficial del país i forma majoritària en l'expressió oral i escrita moderna. Galiza es considera també una forma legítimament gallega, àmpliament documentada en l'època medieval, que va ser recuperada en el gallec contemporani»). A més, no hi ha hagut cap reforma o llei que haja fet de Galiza un topònim també oficial (la Constitució espanyola) determina, en l'article 147, que "Els Estatuts d'autonomia hauran de contenir [...] la denominació de la Comunitat que millor corresponga a la seua identitat històrica"; l'estatut d'autonomia gallec no ha sigut reformat). D'altra banda, també pot ser argumentat que, atès que la llei de normalització lingüística de Galícia estableix que els topònims oficials seran els topònims en gallec, tal llei o reforma no és necessària en absolut, ja que en haver sigut reconegut Galiza com un topònim en gallec, és ja de fet un topònim oficial, al mateix nivell que Galícia.

La cultura megalítica va ser la primera gran cultura identificada, caracteritzada per la seva capacitat constructora i arquitectònica. La cultura megalítica va deixar enormes monuments de pedra de caràcter funerari: dólmens. Va tenir el màxim esplendor al tercer mil·lenni aC.

Entre el 1900 i el 1500 aC arriba la metal·lúrgia, especialment el bronze i el coure, apareixen les eines e les armes de metal. També són d'aquesta època els anomenats "petròglifs" (gravats rupestres en pedres a l'aire lliure). Les comunitats ja dominaven l'agricultura i els fruits els dipositaven en ceràmica i ja es comercialitzava amb altres països atlàntics.

Durant el primer mil·lenni la cultura megalítica anirà evolucionant cap a una cultura més autòctona del nord-oest de la península Ibèrica: la cultura castrexa. Contribuirà a la formació d'aquesta cultura el comerç amb altres pobles de l'oceà Atlàntic i delMediterrani. La característica més peculiar d'aquesta cultura són els assentaments anomenats castros, els quals són poblacions murallades, on predominen les formes circulars i situades de manera estratègica en llocs fàcils de defensar.

El 137 aC els romans visitaven per primera vegada el territori castrexo, a través d'una expedició, al 61 o 60 aC Juli Cèsar arribà amb seu potent exèrcit a aquelles terres, i finalment l'any 26 aC, August aconseguirà el domini total de la Gal·lècia, que va quedar dividida en tres convents (conventus iuridici): Lucus Augusti, Asturica Augusta i Bracara Augusta.

Durant les invasions del segle V, Galícia va caure en mans dels sueus el 411, els quals hi formaren un regne. El 584 el rei visigotLeovigild va envair el rei sueu de Galícia derrotant-lo i incorporant-lo al control visigot. Durant la invasió musulmana d'Espanya, els musulmans hi van establir una guarnició, però fou evacuada el 740^[3] i ocupada per Alfons I d'Astúries.

Durant els segles IX i X, els comptes de Galícia van fluctuar en la seua obediència al seu rei nominal. Al mateix temps els normands i el víkings van atacar les costes gallegues. Les torres de Catoira es van construir com a fortificacions per a evitar que els víkings atacaren Santiago de Compostel·la. El 1063, Ferran I de Castella va dividir el seu regne entre els seus fills. Galícia va passar a mans de Garcia I de Galícia. El 1072 va ser forçat a annexionar-se, i va romandre com a part del regne de Castella i Lleó, encara que amb un grau important d'autonomia.

L'últim episodi de la independència gallega va ser el conflicte dinàstic entre Isabel de Castella i Joana la Beltraneja (Xoana a Beltranexa). La reina Isabel, durant el seu regnat a Castella va acusar, sense que la historiografia l'haja comprovat, que Joana era filla bastarda de Beltran i l'antiga reina (i per tant va ser coneguda com la Beltraneja). Després de les lluites polítiques que es van produir, Joana i els nobles que li donaven el seu suport van perdre, obrint el pas a la dominació castellana. Galícia va perdre la seua iniciativa política i la seua autonomia econòmica. Va ser designat un governador o capità general i corregidors per a les principals ciutats i s'hi va constituir una Reial Audiència, consolidant així el poder monàrquic centralitzat. Amb els Borbons, la Intendència va assumir les competències de hisenda i militars, i els corregidors les de policia i justícia. Des de 1500 ja existia una Junta, una espècie de parlament, però sense cap poder real.

Amb un creixement demogràfic molt més sostingut que els regnes veïns, a mitjans del segle XVIII Galícia va triplicar la densitat de població de Castella. No obstant això, durant este període, el 90% de la població era rural. De fet, a mitjans del segle XVI només Pontevedra, Compostel·la i Ourense superaven els 1.000 "veïns" o habitants. (continuarà)

(La fotografia correspon a una hortènsia, flor molt habitual de veure a Galícia)