La Rosa (un conte)

El despertador sona. Són les 6.30 del matí. Sempre, o gairebé sempre, toca a la mateixa hora. La Rosa ja fa estona que està desperta, però espera escoltar el “riing-riing” per posar-se dempeus i regalar-se una dutxa ràpida, mentre el seu marit encara continuarà roncant, com a mínim, durant una hora més. Es pren un cafè amb llet, bullent, com li agrada a ella i comença a feinejar per casa. A l’hora de dinar la casa s’omplirà, com cada dia: la seva filla, el seu gendre, els seus dos néts i els seu fill. Avui té pensat cuinar macarrons per dinar. Descongela carn picada i mentre bull la pasta, prepara un parell d’entrepans. El sofregit està a mig fer quan son marit es lleva. Sent la dutxa i aprofita per preparar-li un cafè i una torrada. A dos quarts de nou, mentre ell mira la tele, la Rosa ja té el dinar enllestit i surt per la porta amb el parell d’entrepans, que seran l’esmorzar dels néts. Fa un dia rúfol i agafa el paraigües. Es dirigeix a casa la seva filla a recollir els infants i els porta a l’escola, mentre filla i gendre marxen escopetejats cap a treballar. Després de deixar els dos nens a l’escola, aprofita per anar al supermercat abans d’assistir a la reunió de “iaioflautes” de la ciutat. Fan assemblea setmanal. Avui tenen dos temes sobre la taula: quines actuacions faran per aturar desnonaments al barri, ja que han rebut la notificació que en breu n’hi haurà dos, i també volen fer un projecte d’acompanyament als ancians amb mobilitat reduïda.  El debat i les propostes són interessants; hi ha algun moment de tensió, però s’esvaeix ràpidament quan fan una petita pausa i aprofiten per esmorzar. Tothom porta quelcom per compartir i entre queixalades i glops, parlen de les seves vides quotidianes. Després del recés, continuen la reunió. Però no tenen ni gairebé temps de debatre les propostes. Algú rep un missatge: un dels desnonaments previstos ja està en marxa, no gaire lluny del centre cívic on es reuneixen. Hi ha molt poc temps de maniobra; les mirades parlen i tot el grup de “iaioflautes” marxa cap al lloc indicat per intentar aturar-lo o si més no, acompanyar a la família. De camí reben més notícies sobre la família desnonada: una parella amb dos nens; els dos treballen mitja jornada i no poden pagar la hipoteca.  La Rosa mira el rellotge; no podrà estar molta estona fent pressió perquè ha d’anar a recollir els néts i acabar de fer el dinar. A mesura que arriben a casa de la família desnonada, a la Rosa li entra un calfred. És al carrer a on viu la seva filla. I el calfred es converteix en angoixa quan veu que la família desnonada és la de la seva filla. Ella i els seu marit estan plorant, abraçats, amb les maletes davant de la porta. La Rosa es desfà. Arrenca a córrer i s’hi abraça. La filla, entre sanglots, li explica que no els hi havia explicat res perquè sap que les pensions d’ella i del seu pare els hi arriben just per viure. “Molt que feu pagant-nos cada dia  el dinar” li diu la filla entre llàgrimes. En segons, la Rosa se sobreposa. Amb l’ajuda dels altres “iaioflautes”, recull les maletes de  la filla, el gendre i els néts i marxa en silenci cap a casa seva. La filla i el gendre aniran a recollir els néts mentre la Rosa els hi fa un lloc a casa seva. Se’n sortiran. I tant que se’n sortiran!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís