A Ovidi Montllor

A OVIDI

Ovidi,

hui fa vint anys

que marxares de vacances amb ella,

la teva inseparable fera ferotge,

tot travessant vinyes verdes vora el mar.

No saps pas quant se t’enyora!

Segurament estareu prop

del blau mediterrani,

no lluny de ta casa,

allí, a Alcoi, la terreta.

T’entretindràs mirant el teu voltant

i no podràs evitar exclamar:

“Xe collons,

que bonico!”

Ovidi, artista, cantant, pallasso,

t’imagino gaudint de les teves vacances,

 amb somriure entremaliat,

i mirada seductora,

tot veient passar les hores,

cassalla en mà,

i amb samarreta vermella,

mentre rellegeixes “Els Amants”

i repenses l’enèsim homenatge a Teresa.

Hui, aquí, vint anys després

que creuessis la verda i espessa vall

encara tampoc ens alimenten molles,

i continuem reclamant el pa sencer!

Malgrat tot, però, quan arriba de bell nou cada matí,

el plor que tenim és d’alegria,

arreu floreixen flors, cants i alegries,

i crits i plors i paraules,

en aquest dia que ha de durar anys,

en aquest dia de braços, boques i mans lliures.

Ais Ovidi,

tot amor, tot ferocitat,

ací,  tot i els diluvis, seguim ajuntant-nos i fent camí.

I amb el teu record i el teu esperit,

tot esperant que tornis de vacances,

continuo i continuem cantant a la vida,

senzillament, perquè vull, perquè volem!