evita

S’acaba un altre any, ja el 2015. Com passa la vida! A mesura que els mesos van sumant, veig més enrere i amb més enyor els jorns d’infantesa, impregnats d’innocència i de somriures, a on les preocupacions eren ben poques. Però el pas dels anys també ajuda a ser conscient de qui ets, on vius, del teu jo; i valores i detestes fets i coses, però és el propi camí de la vida. I aquest any, el 2015, el recordaré com un dels millors de la meva vida, a on hi ha hagut grans canvis, nous somriures, noves cares, noves vides creuades. I també em deixa una capsa d’imatges, d’entorns, de situacions que ja no s’esborraran. I he pogut tornar a viatjar pel món, descobrint-ne el millor i també el pitjor. I pel món, la barbàrie s’ha imposat sovint a la raó, però també l’esperança renaix. N’hi ha que han marxat i altres que han vingut a omplir la vida de somriures només néixer. Espero que es repeteixin molts 2015, sobretot a nivell personal. Malgrat les dificultats, les alegries han prevalgut! Feliç ...

I per aquest i una colla més de greuges que omplirien grapats de pàgines, malgrat valorar la possibilitat de poder començar una nova etapa a la ciutat immortal, prefereixo tornar al poble que em va veure néixer i créixer. Més tranquil·litat, lloguers més barats, més fraternitat veïnal. Me’n vaig d’una ciutat a on hi prevalen els interessos d’uns quants a la voluntat d’una gran majoria. Però malgrat tot aquest desencís, accentuat aquests darrers anys, també he conegut una altra Girona, aquella que em permet no trencar del tot el vincle amb aquesta ciutat: la Girona “gamberra”, combativa, poètica, aquella que viu i sent als carrers i a les places, la Girona que vull veure créixer, la Girona que farà que no em desentengui del tot d’aquest lloc a on he viscut uns anys inoblidables. Malgrat tot, hi continuaré venint cada dia. I espero que aquest deix d'amor que e’ queda per ella, creixi de nou!

Fa vuit anys que em vaig instal·lar a la ciutat dels quatre rius, a la immortal Girona. Va ser una decisió presa amb moltes ganes i durant vuit anys n’he viscut de tots colors. Un pis a on hi he vist passar tot tipus de gent, amb un munt d’anècdotes per explicar i amistats que ja seran de per vida. Un espai que he fet meu, a on hi he passat nits d’alegria i somriures i amargues foscors, però que, tanmateix, formen part de la pròpia essència de la vida. Un indret a on he passat gran part de la joventut i m’hi he sentit adolescent. Però alhora he viscut en una ciutat de la qual me’n vaig enamorar fa anys, però amb la qual la meva relació amorosa s’ha anat esvaint. Una bella ciutat, molt seva; una societat molt tancada i a la qual costa molt entrar (i encara bo que no sóc de contrades gaire llunyanes!), però per sobre de tot, una ciutat que s’ha adaptat tant al turisme, que ha transmutat tant per acollir turistes, que ha perdut la seva essència. Una ciutat a on aparcar és una odissea ...

“Una ciutat petita o un poble gran. Una parella en plena crisi vital; l’etern Peter Pan i la Campaneta que madura i vol fer un pas més en el trajecte de la vida. El noi que es forja la vida entre la vida nocturna i el gimnàs. La noia que vol formar una família. Trencament i sexe ocasional. Gelosia i bronques. La crisi dels trenta i un retrat fidedigne de la vida d’una ciutat que podria ser una envoltada de quatre rius. La història de la Bàrbara i en Roger o d’en Roger i de la Bàrbara, tant se val, que queda marcada de forma irreversible per una droga, el matapobres.” Aquest, seria, a grans trets, l’argument del llibre “Nits de matapobres”, del cassanenc Jordi Dausà i editat per “Brau”. Dausà, desgrana amb un ritme àgil, trepidant i molt entretingut, el retrat mil·limètric d’una generació de joves que no s’acaben de sentir adults, que volen continuar essent joves, que no volen caure en el parany de la maduresa. I que s’aferren a qualsevol branca per no caure-hi. L’autor també fa una...

Un bell poema de Ventura Gassiot pel dia de Nadal. Bon Nadal! EL NADAL DELS MINAIRES Quina rosada que ha plogut dels cels! pluja de llum que fa la terra flonja, els minaires l’han vist com una esponja mullada i xopa de claror d’estels. –Pugeu a flor de terra a fer les paus, o vells minaires, presoners de guerra; sortiu d’aquesta tomba que us enterra!– –Hi pesen massa lloses de palaus. Pels esguards avesats a la tenebra és massa tendra aquesta llum de gebre i el cel d’aquesta nit és massa blanc. Ja pujarem la nit tants cops promesa: cada palau serà una pira encesa i cada estel un degotís de sang.

L’ OCELL DE NADAL Un ocell roig de pit, Tostava  dins la nit, A la porta del cortal La nit de Nadal. El pit roig, povret Era mig mort de fred, I el pastre adormit No l’hagués oït. Mes las campanes, van tritllar, Un cant dins la nit va muntar, Un cant de nit de Nadal Que va volar fins al cortal Per fer soroll un angelet,  Tostava sos un parolet, Las ovelles van belar, I el tranquil marrà, Va sonar l’esquella, A prop de l’orella Del pastre adormit Salvant el roig de pit I l’ocell roig de pit Va entrar dins la nit Al calent al cortal La nit de Nadal El nostre ocellet  Salvat de la fred A n’els seus salvadors Va fer molts potos Les campanes anaven sonant, Un cant dins la nit anava muntant, Un cant de nit de Nadal, S’envolant fins al cortal Alegrant el dolç angelet Que vetllava sos l’ocellet I beleu ovelles Soneu esquelles, Era festa el cortal Dins la nit, la nit de Nadal Mes el nostre roig de pit Se havia adormit

Demà tornarà a ser aquella nit màgica a on la il·lusió dels més petits s’encomana ràpidament als que ja fa anys que hem perdut la innocència més pura. Durant setmanes han estat alimentant el tió, aquest tronc tant nostrat i que ens caga regals, des de llaminadures a joguines, passant per roba i torrons. Fa una bona colla d’anys, quan els meus pares eren petits, el tió els hi cagava menges , roba i calçat que havien de durar per tot l’any. Ara la mateixa tradició passa d’avis i àvies a nétes i néts, prèvia generació de filles i fills. Una tradició ben nostra que esperem que demà ens cagui un bon munt de dolços i sorpreses, però sobretot, que ens cagui una gran dosi de salut i de felicitat! Bon cagatió!

Demà farà una setmana, que desgraciadament, vam haver d’anar a un enterrament d’un senyor lluitador, en Josep, malalt d’amor per la seva família i a qui una maleïda malaltia li va robar la memòria. El funeral va ser emotiu i vam marxar cap a casa amb el cor encongit. Però a més de la tristesa per tant luctuós fet, s’hi va sumar la ràbia unes hores després: mentre érem a acomiadar a l’amic, algun ésser inhumà ens va entrar al cotxe i ens va robar la cartera. Però no content amb això, va trobar la manera de buidar el compte corrent. La ràbia i la indignació són màximes, no només pel robatori en sí, sinó també per la constatació que la roïnesa humana pot arribar a límits execrables. Siguis qui siguis, que t’aprofitin. Però sobretot, que els malsons no t’abandonin. Som gent honesta i treballadora i t’has aprofitat del nostre dolor per robar-nos. Això et fa ser encara més inhumà del que hagués pogut mai arribar a imaginar. 

CANCÓ DE FER CAMÍ Vols venir a la meva barca? -Hi ha violetes, a desdir! anirem lluny sense recança d’allò que haurem deixat aquí. Anirem lluny sense recança -i serem dues, serem tres. Veniu, veniu, a la nostra barca, les veles altes, el cel obert. Hi haurà rems per a tots els braços -i serem quatre, serem cinc!- i els nostres ulls, estels esparsos, oblidaran tots els confins. Partim pel març amb la ventada, i amb núvols de cor trasbalsat. Sí, serem vint, serem quaranta, amb la lluna per estendard. Bruixes d’ahir, bruixes del dia, ens trobarem a plena mar. Arreu s’escamparà la vida com una dansa vegetal. Dins la pell de l’ona salada serem cinc-centes, serem mil. Perdrem el compte a la tombada. Juntes farem nostra la nit

Durant un vespre d’una setmana qualsevol, i mentre estava en cartellera, vam anar a veure “Segon origen”, la pel·lícula basada en la novel·la de Manuel de Pedrolo “Mecanoscrit del segon origen” ( https://ca.wikipedia.org/wiki/Mecanoscrit_del_segon_origen ) . L’idea del film, començat a rodar per Bigas Luna, la va acabar portant a la gran pantalla Carles Porta, degut a la inesperada desaparició del cineasta. Com a homenatge a Luna, en el film s’apunten detalls d’alguns dels films anteriors dirigits per Bigas Luna. “Segon origen” és una adaptació als temps actuals de la història escrita per Pedrolo fa ja uns quants anys. La trama és fidedigna a l’essència de la novel·la, però hi introdueix telèfons mòbils, per exemple, o altres ginys que quan el text fou escrit ni existien. La pel·lícula ( https://ca.wikipedia.org/wiki/Segon_origen ) està interpretada per Rachel Hurd-Wood, Ibrahim Mané, Philip Hurd-Wood, Andrés Batista i una sensacional interpretació de Sergi López. Tot i que el fil...

Fa ja una pila d’anys que tenia moltes ganes de veure “Mar i Cel”, de la companyia teatral Dagoll Dagom ( https://ca.wikipedia.org/wiki/Dagoll_Dagom ), que l’havia programat ja fa uns quants anys i hi ha tornat aquest any.  Havia vist alguns vídeos i em coneixia la cançó, però tenia moltes ganes de veure-la en directe. I així ho vam fer un dia del mes d’octubre, però encara em ressonen les cançons i em vénen el cap les imatges de l’espectacle que es fa al teatre Victòria de Barcelona ( http://www.teatrevictoria.com/ca/programacio/c/1_mar-i-cel.html ), a on encara el programen. Tal i com s’explica a viquipèdia ( https://ca.wikipedia.org/wiki/Mar_i_cel ): “ Mar i cel   és una obra de teatre escrita per   Àngel Guimerà   l'any   1888   i estrenada al teatre   Romea   de Barcelona, la vetlla del 7 de febrer del mateix any. Es tracta d'una   tragèdia   romàntica escrita durant la primera etapa de Guimerà com a escriptor, que arriba f...

Quan la vida em va obsequiar amb un altre aniversari, entre altres presents em va caure a les mans un exemplar de “L’assassinat de Guillem de Berguedà”, del berguedà, i també cantant de Brams, Francesc Ribera “Titot”. El mateix autor ja fa un temps que havia musicat l’obra de l’irreverent i genial poeta Berguedà ( https://ca.wikipedia.org/wiki/Guillem_de_Bergued%C3%A0 ) amb gran encert. El llibre, editat per Amsterdam-Ara llibres és un relat novel·lat de la mort del poeta. La narració combina molt encertadament els sirventesos i poemes de Guillem de Berguedà amb la trama de descobrir qui va ser el seu assassí. Molt ben documentat històricament, s’expliquen els atzars d’Hug d’Empúries, el seu cosí Dalmau i fra Roger per Catalunya i Occitània, furgant entre els enemics i amics del trobador per descobrir qui va ordenar el seu assassinat. Guillem de Berguedà es va enemistar amb gran part de la noblesa, ja que se’n burlava públicament, ja fos rient-se d’ells per  les seves fetes o ...

Divendres, 27 de novembre de 2015. Tenim entrades per anar a veure l’espectacle “Guerra” ( http://www.teatrebescano.cat/espectacle.php?id=426)   al teatre de Bescanó.  Vam ser de les primeres persones a comprar-les  (17 euros);  a més,  el dia abans, volíem comprar una entrada extra, però ja només en quedava alguna de solta i vam acabar desistint. Tenim previst marxar amb temps suficient per ser abans de les 21h, hora de l’inici de l’espectacle, al teatre de Bescanó. Però un imprevist amb el cotxe fa que marxem amb el temps comptat per arribar puntuals. Aparquem el cotxe i anem corrents cap a la porta, però arribem tard; a les 21.10 està tancada i barrada. Ens dirigim a taquilla i la noia ens diu que no podem entrar de cap manera. Li diem que, tot i tenir entrades de platea, ens conformem a anar a l’amfiteatre. Però ella tossuda que no. Finalment, marxem amb gran enuig, que es fa més gran quan una amiga ens diu que a les 21.09 encara hi havia les port...

Ací com cell qui en lo somni es delita  Així com cell qui en lo somni es delita e son delit de foll pensament ve, ne pren a mi, que el temps passat me té l’imaginar, que altre bé no hi habita. Sentint estar en aguait ma dolor, sabent de cert que en ses mans he de jaure, temps d’avenir en negun bé em pot caure : aquell passat en mi és lo millor. Del temps present no em trobe amador, mas del passat, que és no res e finit. D’aquest pensar me sojorn e em delit, mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor, sí com aquell qui és jutjat a mort e de llong temps la sap e s’aconhorta e creure el fan que li serà estorta e el fan morir sens un punt de record. Plagués a Déu que mon pensar fos mort e que passàs ma vida en dorment : Malament viu qui té lo pensament per enemic, fent-li d’enuigs report, e, com lo vol d’algun plaer servir, li’n pren així com dona ab son infant, que, si verí li demana plorant, ha tan poc seny que no el sap contradir. Fóra millor ma dolor ...

El viatge cap a l’aeroport és un xic caòtic. Compartim un petit habitacle farcit de maletes amb turistes de Nova Zelanda que viuen a la Xina i han vingut de vacances. Amb espanyols, amb alemanys, etc. El trajecte se’m fa llarg, però la conversa amable i distesa, que permet conèixer anècdotes dels viatges de la gent amb qui compartim trajecte, ho fan molt i molt suportable. Un cop a l’aeroport, hem de fer una bona estoneta de cua abans de poder embarcar. Un cop la maleta facturada, em poso roba còmoda pel viatge de tornada i passem els controls de seguretat preceptius per embarcar-nos ja de matinada en un avió que farà parada a Abu-Dhabi. El trajecte fins al lloc a on farem escala es fa prou agradable, ja que dormo com un tronc. Un cop a l’aeroport hem d’esperar unes quantes hores. Tot i que estic morta de cansament, no sucumbeixo a dormir; això ho faig en el proper avió, el que ens portarà ja a Barcelona, i conseqüentment a casa, als Països Catalans. El segon trajecte també me’l pa...

La ciutat, durant un temps va utilitzar aquests canals, que abundaven a Bangkok, com a divisions dels districtes de la ciutat. No obstant això, com que la ciutat va créixer a la segona meitat del segle 20, el pla va ser abandonat i un sistema de divisió diferent va ser adoptada. Bangkok es troba a uns dos metres (6,5 peus) sobre el nivell del mar, fet que causa diversos problemes per a la protecció de la ciutat contra les inundacions durant la temporada dels monsons. Tot sovint, després d'un xàfec, l'aigua en els canals i el riu es desborda del llit, donant lloc a inundacions. L'Administració Metropolitana de Bangkok (BMA) ha instal·lat recentment més bancs al costat d'alguns canals per mantenir els nivells d'aigua arribin a nivell de carrer. No obstant això, hi ha alguns desavantatges per a les rutes del canal més ampli de Bangkok, i a la ciutat es rumoreja que s'enfonsa una mitjana de dos centímetres a l'any i que es troba completament en un pantà. ...

El rècord l'ostenta   Taumatawhakatangihangakoauotamateturipukakapikimaungahoro-Nukupokaiwhenua kitanatahu , turó de   Nova Zelanda , amb 92 lletres. Moltes ciutats de Tailàndia tenen un nom popular, àmpliament utilitzat per la gent local per anomenar llur ciutat, a més d'un nom oficial sovint molt llarg, amb un ús més formal i restringit. Bangkok és potser el cas més extrem d'aquest fenomen. Hi ha diverses abreviacions d'aquest nom segons els contexts. Les matrícules dels vehicles duen una versió abreviada del nom de la ciutat: "Krungthepmahanakhon" ( กรุงเทพมหานคร ). Aquests nom és també el més corrent en els mitjans de comunicació i en textos de qualsevol mena en l'idioma thai. Els habitants del lloc es refereixen a Bangkok com a "Krungthep" (( กรุงเทพ ) en conversacions informals en thai. Normalment la denominació "Bangkok" es reserva per als contexts d'idiomes estrangers, car els tailandesos s'adonen que aquesta m...

La capital de Rattanakosin s'anomena ara formalment "Phra Nakhon" (en tailandès: พระนคร ), i pertany als antics límits del nucli de la metròpolis. Des del segle XVIII, el nom de Bangkok incorpora l'acumulació urbana amb la seva pròpia administració pública i el seu propi governador. Durant els últims dos-cents anys, Bangkok ha crescut fins a arribar a ser el centre polític, social i econòmic, no només de Tailàndia, sinó de tot   Indoxina   i el   Sud-est asiàtic . La seva influència en l'art, la polític, la moda, l'educació i l'entreteniment, així com en el món dels negocis, li ha proporcionat a Bangkok un estatus de ciutat global. La ciutat té una població de 9.100.000 habitants, i si es té en compte tota l'àrea del gran Bangkok, aquesta posseeix 13.000.000 habitants (2013).   Això, a la vegada, ha modificat el país, ja que ha passat de ser una població tailandesa bastant homogènia a una mescla amb grups procedents de l' Índia   i la   Xin...

A dins, entre racons i més racons, hi ha una immensa col·lecció de budes que fa feredat. M’entretinc un bona estona per la bellesa del complex i finalment, abans de sortir-ne, entro a veure el buda gegantí, que fa més de 46 metres de llarg. Wat Pho m’acaba sorprenent gratament i ho gaudeixo moltíssim. La noció del temps em perd i quan surto, ja és migdia passat. Optem per anar a fer una passejada pels voltants; la mainada surt d’escola i fa cua davant dels venedors ambulants com nosaltres, que anem degustant sucs i batuts. El dia continua essent molt i molt calorós i per agafar forces, en parem a beure una cervesa i a degustar uns “natxos”. Com que encara queda tarda, ens plantegem què fer. I és que Bangkok és immensa. Tal i com s’explica a viquipèdia ( https://ca.wikipedia.org/wiki/Bangkok ; https://en.wikipedia.org/wiki/Bangkok ): “ Bangkok   és la capital i la ciutat més poblada de   Tailàndia . Coneguda en   tailandès   com a   Krung Thep Mahanakhon ...