Xina i el Tibet, dia 3 (29 de juliol de 2013): descobrint Wuhan (II)


No passo una bona nit. El dia abans vaig caure rendida bastant aviat i suposo que per això a les 5 ja em desperto. Vaig fent capcinades però no m’acabo d’adormir del tot. El soroll que se sent del carrer i del propi hotel tampoc hi ajuden gaire, per no dir gens. Vaig fent el mandra, llegeixo i finalment em llevo i vaig a esmorzar. Com que la calor és asfixiant, em quedo a l’habitació una bona estona més, fins que s’esdevé l’hora de marxar. Bé, més que de marxar, de canviar d’hotel. Recullo i em planto a recepció, a on em criden un taxi, que em porta a l’hotel a on fan el congrés. El taxista sap alguna paraula d’anglès i almenys no es fan tan violent. De totes maneres, dóna una bona volta per arribar a l’hotel, que queda a dos quilòmetres en línia recta de l’anterior. No dic res, però se m’escapa el riure. Finalment em cobra poc més d’un euro al canvi pel trajecte. I arribo a l’hotel Shangri-la, a on se celebra el congrés BIT congress (http://www.bitlifesciences.com/wcm2013/) . L’hotel està realment molt bé, molt senyorial i pel meu gust, massa luxós. Em toca estar a la planta onze, en una habitació gegant, de somni, i a on puc veure part de la ciutat. Em quedo una estona a descansar, ja que a fora no es pot viure de calor, però com que m’avorreixo, em llenço a l’aventura. El carrer està en obres, però del lluny veig que hi ha un “carrefour”. Entremig de la pols, de motos i de cotxes que no respecten res ni paren de tocar la botzina, hi entro. De nou, l’estranya sensació que tothom et mira. Em passejo una estona (almenys no passo calor!) i finalment surto. Una dona m’aborda perquè compri no sé què i no l’entenc de res, i ella xerra que xerra! A la zona financera, a on estic, només hi ha grans gratacels de bancs, algun centre comercial i poc més. Entro en un altre centre comercial i en surto de nou amb la sensació de ser observada i sense comprar res. Retorno cap a l’hotel tot xino-xano, mentre em fixo en els paraigües que porta la gent. Tal i com em va explicar ahir en Jinlin, hi ha els paraigües d’estiu (per la calor) i els de pluja. Al costat de l’hotel hi ha un petit súper a on entro a comprar-me un d’aquests pots de noodels que es reconstitueixen amb aigua i que acabarà essent el meu dinar, resguardada de la infernal calor dins de l’hotel. Després de llegir una estona, quedo amb en Ion, un noi basc conegut gràcies a una amiga comuna i que també assisteix al congrés. Després de les salutacions protocol·làries , anem a comprar un parell de cerveses a un súper a tocar de l’hotel, que no ens costen ni un euro. Passegem una miqueta i ens asseiem sota uns arbres a fer petar la xerrada, malgrat que la calor ens en fa marxar al cap d’una estona. Per refrescar-nos, comprem dues cerveses més i també sota uns arbres a l’hotel continuem xerrant. Ja s’han fet quarts de set i és l’hora que tenim per anar a sopar, així que hi anem. Disposem d’un bufet lliure, a on ens podem abastir tant com volem, tot i que la calor no convida a menjar gaire. Després de l’àpat, tornem a sortir a fora, a on la xafogor fa que no deixem de suar com condemnats. Aprofitem la fosca per veure si passa un bri d’aire i mentrestant compartim una agradable conversa tot prenent un parell de cerveses comprades a la quiosquera de la cantonada i ens retirem, més per culpa de la calor que no pas de res més.... I a descansar, que amb la canícula la fatiga encara es fa més evident!!
(La fotografia correspon a un dels parcs que hi ha al centre de Wuhan)
 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís