Xina i el Tibet, dia 1 (26 i 27 de juliol de 2013): dels Països Catalans a la Xina


Em llevo ben d’hora ben d’hora a  Sant Martí Sapresa. Un cafè és l’únic que em cap a l’estómac i ja em poso en marxa. Em porten a l’aeroport, ple com un ou. Després de fer les preceptives tasques burocràtiques, és moment de pujar a l’avió de British Airways que em portarà a Londres. Marxem amb retard de Barcelona i l’avió va ben ple. Faig una petita capcinada en l’incòmode seient i quan me n’adono, ja estem a Heathrow. Per sort, no cal que canviï de terminal, però em porta una bona estona passar tots els preceptius controls de seguretat. Hi ha molta gent d’arreu del món, i per sort, tothom s’ho pren amb més o menys filosofia. També hi ha ajuda el fet que el personal de l’aeroport és extremadament simpàtic, fins i tot el de seguretat (d’això em sembla que hi ha altres aeroports de món que n’haurien d’aprendre...). Després d’esperar-me una bona estona passejant avall i amunt, amunt i avall de l’aeroport, ens criden per embarcar a l’altra punta de la terminal, fins al punt que cal agafar un tren interior per a desplaçar-s’hi. Un cop allí se m’asseu al costat una simpàtica senyora que es dedica a fer enquestes sobre el funcionament de l’aeroport. Finalment embarquem i a l’avió no hi sobra ni un seient. Hi ha moltíssims escolars xinesos que sembla que tornen del Regne Unit a fer una estada. En un costat hi tinc un noi que fa al doctorat a Londres i a l’altre costat, un xiquet xinès amb un anglès més que perfecte, molt simpàtic també. Estableixo una petita conversa amb els dos, però després de menjar una mica caic rendida i la son em venç. Vaig fent capcinades, car el seient continua essent bastant incòmode. Em llevo just per esmorzar i acabar de fer petar la xerrada amb el meu company de seient, que m’explica la seva recerca i m’acaba donant el seu mail per si tinc algun problema durant la meva estada a la Xina (http://ca.wikipedia.org/wiki/Xina) . Després d’aterrar a Pequín, el pilot ens diu que mai havia vist l’aeroport tant saturat, ja que hem estat fent més de 20 minuts en el mode taxi per tal de poder desembarcar. I un cop desembarcats, després d’omplir un paper que et donen a l’entrada, és moment de passar per la burocràcia. Primer va ser haver de fer la VISA (amb una sola entrada tot i anar al Tibet, tot i que això no es pot mencionar quan te la fas, ja que et poden posar problemes, ja que al govern xinès no li interessa que la gent visiti el Tibet), després omplir els papers i al final, sense més entrebancs, ja he entrat al país. Tot caminant per la immensa terminal (que té un tren intern per desplaçar-se d’una punta a l’altra), he pensat en com n’és de vegades d’inconscient la gent, ja que tot i que està prohibit utilitzar mòbils als avions, n’ha sonat més d’un en ple vol! Un altre fet que també m’ha cridat molt l’atenció és que moltíssima gent disposa d’un iPhone! Un cop he recuperat la maleta, he fet els tràmits preceptius per a fer l’últim vol, el que em porta a Wuhan (http://en.wikipedia.org/wiki/Wuhan), a la província de Húbei (http://en.wikipedia.org/wiki/Hubei) . Al vol era l’única persona no oriental! A Wuhan se la coneix com la Chicago xinesa, ja que és un nexe important en el trànsit aeri de la Xina. El vol des de Pequín ha durat poc més d’hora i mitja, però també hem marxat (amb Airchina), amb un retard més que considerable. Finalment, un cop recuperada la maleta, ha estat el moment de buscar un taxi que em portés a l’hotel. I n’he ensopegat un que no parlava ni un borrall d’anglès i ha estat una mica accidentat el fet que em portés a l’hotel. Finalment, després de patir una estona (aquí  tampoc condueixen pas gaire bé..., s’inventen carrils i més d’un cop he tancat els ulls perquè em pensava que xocàvem), he arribat al Novotel de Wuhan.  L’hotel està situat al districte de Hànkou (la ciutat i voltant s acumula més de 10 milions d’habitants!), i més concretament al districte financer,  a l’avinguda Jian She,  a on hi ha també molts bancs i un grans magatzems, tot i que per darrera d’aquest carrer principal s’hi amaguen cases en runes.  També el perfil de la ciutat mostra un gran nombre de gratacels, que no sé perquè, em fan pensar en Filadèlfia.  Un altra cosa que em crida l’atenció és l’increïble nombre de blocs d’edificis amb pisos que s’intueixen minúsculs! A l’hotel m’intento connectar a internet i m’adono que tenen l’entrada vetada a algunes pàgines com el facebook! Després de deixar les coses, surto a fer un petit passeig per la ciutat. I em sorprèn enormement la quantitat de gent que condueix motocicletes elèctriques. Algunes estan cobertes per paraigües i tot per evitar el sol (a 37-38ºC) i ningú porta casc. Tothom passa pertot arreu, voreres, carretera... i els semàfors sembla que molta importància no tenen. Descobreixo gairebé de casualitat el parc Penquan (que alberga un petit llac), al mateix temps que passa per davant meu una motocicleta amb el pare, la mare i un nadó de no més de sis mesos. Finalment, entre la calor i el cansament, compro algunes queviures i em retiro a descansar a l’hotel, que ja toca estirar la carcanada en un bon matalàs.
(La fotografia correspon a una de les vies d'entrada a Wuhan)
 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís