Xina i el Tibet, dia 6 (1 d’agost de 2013): de Wuhan a Pequín
A la nit em
costa adormir-me. I em costa tant que quan sona el despertador, quan encara no
són ni dos quarts de sis, tinc una gran passió de son, però no és moment de fer
la romancera i acabo de fer la maleta i baixo cap a vaig a recepció de l’hotel
a deixar la targeta que serveix de clau. A fora el dia ja és clar, tot i que
són poc més de les sis. Vaig cap a la zona a on hi ha els taxis i em toca un
senyor amb una cara de mafiós que no se l’aguanta. I no m’equivoco. Enfilem el
camí cap a l’aeroport i tardem poc més de 35 minuts. Quan arribem, el taxímetre
marca 130 iuans (http://ca.wikipedia.org/wiki/Renminbi)
, que és la moneda oficial de la Xina, però el molt cabró em fa dir, me’n cobra
150. A més, el dia que vaig arribar a Wuhan, el mateix trajecte me’n va costar
poc més de 70. Baixo emprenyada i dient-li lladre a mode de comiat. M’emprenya
molt que m’estafin així, com si fos tonta. I com que no parla ni borrall
d’anglès, doncs au, fota’t! Entro bastant sulfurada i faig el check in de
l’avió. Em començo a calmar, passo els preceptius controls de seguretat (per
cert, aquí no et fan treure el cinturó i malgrat que no piti el detector, et magregen
de dalt a baix...) i vaig cap a la porta d’embarcament. I quan s’acosta
l’hora.... el vol queda retardat una
hora i mitja més. Prenc paciència, i al
companyia, China Eastern, té “l’amabilitat” de donar-nos esmorzar: un pa
raríssim, un ou bullit sense pelar, una croqueta, quatre mongetes, una altra
cosa rara i una ampolla d’aigua. Pico una miqueta i torno a esperar
pacientment. Com que ja m’he acabat de llegir el llibre que portava, començo a
fullejar la guia que porto de la Xina. Em crida l’atenció unes quantes coses
d’aquest país: per exemple (i per desgràcia), cada dia són assassinades 27
persones amb la maleïda pena de mort. Tenir 50g de cocaïna ja suposa
automàticament la pena capital, per exemple. També em crida l’atenció que la
llegenda diu que un dels materials amb els quals es va fer la gran muralla van
ser els óssos dels treballadors que allí hi morien, i que si es conserva com la
coneixem actualment és gràcies a l’atractiu turístic, ja que durant un bon
grapat d’anys el govern deixava que s’anés desmuntant per usos particulars.
També a la guia hi especifica que l’accés a les xarxes socials està vetat, a
l’igual que a un 10% en total de totes les pàgines web. M’entretinc a
fullejar-la fins que ja me’n canso. Poc després, però, embarquem. I un cop
aposentada dins de l’avió... de nou un retard, de gairebé una hora més.
Aprofito per fer una primera capcinada i al final, fer fi, ens enlairem. Com
que ja s’ha fet l’hora de dinar per ells, també ens donen dinar. Menjo una mica
de noodles, pa, fruita... però per a res menjo el tros d’ànec assecat que també
et donen. Quan ho he vist m’ha fet pensar que el restaurant del costat de
l’hotel de Wuhan, el Shangri-La, oferien a la seva carta serp, gos, tortuga,
etc... Aproximadament al cap d’una hora i mitja d’haver-nos enlairat, aterrem.
Pequín ens espera amb una temperatura d’uns 30 graus i un lleuger plugim.
Després de recollir les coses, ja trobo el conductor que em portarà a l’hotel,
i que va inclòs en el tour que he contractat per fer pel país. Em crida l’atenció
que la majoria de cotxes porten els vidres tintats! Enfilem el camí de sortida
de l’aeroport i ja m’adono que la gent
condueix de manera molt més civilitzada que no pas a Wuhan, però tampoc és cap
panacea! També cal afegir que hi ha menys motocicletes. Entrem a Pequín (http://en.wikipedia.org/wiki/Beijing
) (per cert, si intento entrar a la viquipèdia des la Xina i buscar Pequín,
tinc l’entrada vetada...), la capitat de la República Popular de la Xina i ja
em perdo de la immensitat de la ciutat, amb els seus districtes, etc. Pequín sembla que es va fundar cap al 1045
abans de Crist. Durant els anys successius va ser envaïda per diferents forces
estrangeres. Des de mongols a
descendents de siberians la van anar ocupant, fins que al 1215, l’exèrcit de
Genghis Khan (http://ca.wikipedia.org/wiki/Genguis_Khan)
la van conquerir i la va transformar en
una potent ciutat. En temps immemorials
la ciutat s’anomenava Dàdu (la gran Capital) també es va anomenar Khanbalik.
Durant el 1279 va ser la capital dl major imperi mai conegut per la humanitat,
durant el regnat del nét de Genghis Khan, Kublai Khan. Posteriorment, durant la
dinastia dels Ming, a ser com es va començar a forjar la ciutat tal i com avui
la coneixem; la majoria de monuments daten d’aquella època (1403-1424). Després
dels Ming (http://ca.wikipedia.org/wiki/Dinastia_Ming)
van venir els Manchus, que van envair la
Xina durant el segle 17. I després
encara hi van haver més invasions de la ciutat, que han deixat empremta a tal i
com es coneix avui en dia. Finalment, amb el triomf dels comunistes el 1949,
desgraciadament es van destruir molts monuments ancestrals. Actualment a Pequín hi ha edificis que realment fan feredat de
com n’arriben a ser de grans i d’espectaculars, i de nou, torno a pensar que,
enlloc de ser a un país comunista, estic al santuari del capitalisme. Tot i això,
ens perdem per alguns carrers a on l’opulència deixa pas a la pobresa; cases
baixes, amb gent pobra i molta ferralla. Quan ja portem una hora dins del cotxe
(el conductor no té ni papa d’anglès i no ens dirigim paraula!), arribem a
l’hotel, el Holiday Inn Temple of Heaven (http://www.ihg.com/holidayinn/hotels/gb/en/beijing/pegth/hoteldetail)
. Un cop a lloc, deixo les coses i surto a veure els voltants de l’hotel, però
torno de seguida. En primer lloc perquè ha sortit el sol i els pantalons llargs
em fan nosa, i en segon lloc i principalment per aquest, perquè la multitud de
picades que porto a les cames revifen i no puc parar de gratar-me. Durant
aquesta primera incursió a la ciutat veig que hi ha un parc molt proper i hi
faig un cop d’ull abans de tornar. També m’adono que hi ha més gent no
oriental! Quan surto per segona vegada, vaig sense rumb fix, però vaig a parar
al parc Taoranting (http://en.wikipedia.org/wiki/Taoranting_Park)
. Per entrar-hi cal pagar 2 iuans, que vindrien a ser uns 20 cèntims si no tens
una targeta. I els pago de gust, ja que a dintre és espectacular el que s’hi
pot observar! Uns grans llacs que es creuen amb ponts, petites glorietes, i
sobretot, molta, molta vida! És impressionant la gent que hi ha. El que més
abunda són famílies amb infants i també una munió de gent pescant, ja sigui amb
canya o amb caçapapallones. Pesquen tot tipus de peixos, pel que vaig veient.
La temperatura convida a anar fent el vol i l’amalgama de gent que s’hi troba
també és bastant curiosa: a més de les ja esmentades famílies, hi ha gent que
canta sola, un altre que fa arts marcials amb un pal enorme, uns altres que
juguen, i fins i tot, encara que estigui prohibit, uns joves s’hi banyen amb un
salvavides. També em crida l’atenció que
hi ha infants que van amb pantalons amb un gran forat al cul; es veu que és
perquè facin les seves necessitats quan els hi vingui bé! Veure per creure!
Aquí també és molt habitual que la gent escupi al carrer... Faig
unes quantes fotos al parc i al final, com que el sol ja decau i no em conec la
ciutat, decideixo marxar, tot i que m’agrada el lloc. De camí cap a l’hotel
paro en un gran centre comercial a comprar quelcom per sopar; em sorprèn la
varietat de menges preparades que tenen. També entenc llavors que als aeroports
t’ofereixin la possibilitat de tenir aigua calenta potable per tal de
reconstituir les menges dessecades. Una altra cosa que també he observat durant
la meva estada per aquestes terres és que hi ha més latrines que lavabos...
Després de fer el vol pel súper, compro un tall de pizza per sopar (almenys
veig què porta!) i retorno a l’habitació, que demà comença la descoberta de la
ciutat ben d’hora ben d’hora...
(La imatge correspon al Taoranting parc, i el vídeo, a una de les actuacions a les quals vaig assistir a Wuhan)
Comentaris