Un poema de Manuel de Perdolo



HISTÒRIA ÍNTIMA
El cor és ample com els solcs
oberts a la diada camperola:
de sol a sol.
Recordo aventures desertes,
vagament germinals i sense roses,
que profanaven el poeta:
Germa, Pina, la verda Lera
Semència, Menta, Didora,
Bian, inguariblement horitzontal.
I la trobada nocturna, silenciosa,
prop dels joncs que vessaven noms:
Marta, Berta amb els llavis sucosos de móra,
Maria, Joana, Dolors,
Eva, sempre disposada a confondre els sexes,
i Magda plena de primaveres.
Tenia tants cors a la mà
que ja no sabia què fer-ne;
fet i fet, era excessiu.
Però els cors no s'abandonen
com qui tanca una porta, i prou,
en deixar la cambra dels jocs.
Me'ls he endut amb mi cap al futur
d'unes dones maridades,
d'unes filles que ja baixen al riu
amb les mateixes cames
que aleshores corrien i, de cop, s'aturaven.
El gest és etern i el poeta es renova,
amb un altre nom, amb un altre vers,
davant la carn repetida. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís