Xina i el Tibet, dia 2 (28 de juliol de 2013): descobrint Wuhan


Em llevo de bon matí, després d’haver descansat de l’esgotador viatge. Vaig a esmorzar al mateix hotel (a on per cert continuo essent l’única no oriental) i a on em sento una mica observada, la veritat. Al cap d’una estoneta, amb l’estómac ple, espero que arribi un noi amb qui m’he d’entrevistar per qüestions de feina. Només d’aparèixer em regala coses típiques d’aquí: coll d’ànec, un peix en conserva i pastes dolces! Després de parlar una bona estona, em convida a dinar. Hi accedeixo i marxem amb taxi. Sort d’ell que parla xinès. Passem per un gran nombre de carrers i avingudes, tots farcits de cotxes i motocicletes i amb una calor asfixiant. Per sort, a dins del taxi hi ha aire condicionat i la calor es fa més suportable. Passem del districte de Hankou, a on tinc l’hotel, al de Hanyang. Wuhan és una ciutat antiquíssima, de més de 3500 milions d’anys, més antiga fins i tot que Pequín (http://en.wikipedia.org/wiki/Wuhan) . En Jinlin Liu, que és com es diu el noi amb qui m’entrevisto, m’explica que té una filla de ja gairebé tres anys, però cal que marxi fora a fer un postdoc per tal de tenir oportunitats més endavant de quedar-se a la Universitat. Durant el trajecte em perdo de tanta gent, tants cotxes, tants carrers, tantes botigues, etc. I els edificis altíssims ho poblen tot, com capses de cerilles. Algunes són molt nous i altres més decadents. I també em crida l’atenció la mala conducció i el fet que tothom vagi amb paraigües.  Creuem amb el taxi el riu que divideix la ciutat, el riu Yangtzi i arribem a la seva universitat,  la universitat Central Normal (http://en.wikipedia.org/wiki/Central_China_Normal_University) . Allí m’ensenya despatxos (per cert, amb unes taules minúscules per a treballar) i els laboratoris. M’explica que només tenen com a dia festiu el diumenge, tot i que a jutjar per la quantitat de gent que voltava per allí no ho semblava. Els laboratoris estan prou ben equipats i em vol oferir un te, però no en té i m’acabo bevent un vas d’aigua calenta. Sortim i anem passejant fins a la sortida del campus. Allí, té el detall de comprar-me una ampolla d’aigua, ja que amb la calor és fàcil deshidratar-se. L’única pega de tot el matí amb ell és l’anglès. Em costa molt entendre’l i a ell expressar-se, de manera que moltes vegades hem de fer servir un paper i un llapis per saber què volem dir. Tot passejant pels carrers torno a ser l´única no oriental i la gent em mira, fet que em fa voler ser invisible de cop. Després agafem un taxi i ens porta a un lloc a dinar, a un restaurant anomenat Boetang o alguna cosa per l’estil. El lloc és acollidor i ens asseiem en una taula. De sobte, però, em sobten uns crits d’uns clients que es barallen per una taula, però tot s’arregla. Ens asseiem a taula a on hi ha un bol i una cullera. En Jinlin demana una munió de plats i jo no entenc res de res. La senyora que ens atén deu pensar que sí que parlo xinès perquè no em para de xerrar i jo ja no sé quina cara de pòquer més posar.  Ens comencen a servir plats i també ens demanem una cervesa. Un cop oberta la bec sense vas, però el noi s’esvera, i es veu que aquí es pren amb un vas que no és gairebé de xarrup. També em sobta que es demana permís cada vegada per beure, i  que quan un beu, l’altre també! Menjo com una espècie de cosa amb arròs, una altra amb algues, sopa i ja perdo el compte. Al final ja no puc més i ha quedat més de la meitat de tot el menjar, que en Jinlin guarda en tapers. L’encarregada del local em torna a venir a saludar i em diu que li agraden molt les meves arracades. Finalment, després que em convidi, retornem a l’hotel. No em deixa pagar res i no insisteixo, no fos cas que aquí això sigui un signe de descortesia! Ens acomiadem i acordem que continuarem mantenint el contacte.  Després de refer-me una miqueta de la infernal calor amb l’aire condicionat de l’hotel, surto a fer una passejada. Devem rondar els 40ºC; passejo una estona per la gran avinguda a de Jian She i al final, la calor i l’esgotament em vencen. Desfaig el camí i retorno cap a l’hotel. Em vénen ganes d’agafar un taxi i explorar la ciutat, però em frena el fet que no sàpiguen anglès i no entenguin res d’on vull anar. Esquivo unes quantes motocicletes elèctriques. Segons m’ha explicat al matí en Jinlin, les motocicletes només poden ser elèctriques. Passen per la vorera, se salten els semàfors  i no paren de tocar el clàxon a tothora. De fet, tots els vehicles ho fan, és una constant. Hi ha àrees a on està prohibit, de manera que fins i tot hi  ha cartells especificant-ho! Durant el passeig em fixo molt en les motos: amb “toldos”, amb 2 o 3 persones al damunt, amb noies que porten com una màscara de soldar, amb guants per evitar que la calor desfaci els dits, etc. Ben curiós, la veritat. Per resguardar-me de la calor i la humitat, entro en uns grans magatzems, els mateixos que ahir. Els preu que tenen són els mateixos que a qualsevol ciutat europea, car la majoria de botigues són foranes. Em sento observada de nou, canto com un gall amb tant d’oriental. Al final, esgotada, tot i que en sóc contrària, entro al McDonalds a prendre un cafè, ja que és l´únic lloc a on tenen la carta en anglès i em puc assabentar de què demano.  Un cop en surto, amb més forces, m’aventuro a visitar la zona dels llacs, el llac Oest i el llac Nord (de totes maneres, el llac més gran i més important és el llac Est, però queda a la quinta forca!!). És una caminada agradable, un pulmó verd dins de tant de gratacels i de tant brogit. Hi ha famílies, gent pescant, molta vegetació i també  bastanta tranquil·litat. Em crida l’atenció que hi ha també senyors grans jugant a una espècie de joc semblant a les dames. Fins i tot hi ha un parc adjacent als dos llacs, a on em sobta veure gent passejant-hi amb gossos, els primers que veig! També hi ha alguns bars amb cervesa alemanya i tot!  Tot seguit, marxo; mentre ho faig veig que munten una mena de parc infantil a prop del llac Est. Em torno a perdre en el batibull de cotxes, motos, vianants i clàxons. Passo per una zona bastant autèntica, alhora que bastant paupèrrima. Botigues petites, gent bastant pobra, pisos bastant fets malbé, etc. Finalment, compro algunes queviures per sopar i amb  l’esgotament i la calor em retiro a l’hotel a treballar i a llegir, almenys no passo calor! De camí, em fixo que els carrers estan molt nets. I un cop a l’hotel, continua la censura a les xarxes socials... Abans de planxar l’orella, una cervesa baratíssima comprada al súper, una bona lectura i a mirar la tele en xinès!
(La imatge correspon a l'obsequi que em van fer els de l'institut d'investigació)
 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís