Xina i el Tibet, dia 4 (30 de juliol de 2013): descobrint Wuhan (III) i el congrés (I)


Després d’acabar el dia amb una bona dutxa, dormo com un tronc. A trenc d’alba, quan està a punt de sonar el despertador, ja em llevo abans que ho faci. A fora, tot i que no són ni les set del matí, ja hi ha un munt d’activitat i el dia està ja ben clar. Des de l’onzè pis els meus ulls  només abasten a veure la immensitat de la ciutat. Baixo a esmorzar amb en Ion i ja tot l’hotel bull d’activitat. El bufet és realment impressionant, amb menges pròpies del continent asiàtic i altres d’arreu del món. Fruites, sucs, bacó, pastes, pans, etc... Menjo una miqueta més per no caure deixondia que no pas per gana. Tot seguit sortim esperitats a fer-nos al foto de grup del congrés. El matí és la jornada inaugural, però amb en Ion tenim altres plans. Agafem un taxi a la porta de l’hotel i marxem a veure el principal atractiu turístic de la ciutat, la Yellow Crane Tower (http://en.wikipedia.org/wiki/Yellow_Crane_Tower ), una torre construïda el 223 DC, tot i que va ser reconstruïda el 1981. L’entrada val 80 iuans, que vénen a ser uns 10 euros. Per tal d’arribar-hi, ens hem passejat per un bon nombre de carrers amb taxi i també hem passat per un dels impressionants ponts que travessen el riu Yangtze (http://en.wikipedia.org/wiki/Yangtze_River), el riu més llarg d’Àsia i el tercer més llarg de tot el món. L’amplada és impressionant , tot i que es veu brut i hi ha un munt de vaixells navegant-lo. Durant el trajecte em fa més l’efecte que estic a la meca del capitalisme que no pas en un país comunista. Gratacels, construccions, grans centres comercials, Wall-marts, i un llarg etcètera  fan pensar si no sóc a Nova York. I no hi sóc per la rudesa del clima, l’idioma i el mal conduir, que sinó encara en dubtaria! Un cop a la torre, situada al capdamunt del turó de la serp, entrem a l’impressionant recinte i pugem cap a la torre. La veritat és que pujar-hi, amb la calor que fa, és un esforç considerable i quedo mig grogui. Però val la pena l’esforç per veure la bellesa que s’ofereix des del damunt, unes vistes impressionants a la ciutat que fan feredat. També ens adonem que som els únics no orientals que ens hi passegem! El temple està dedicat a les grues, l’ocell. Fins i tot un poeta, Cui Hao hi va dedicar un poema.  Sobre la torre hi ha dues llegendes. La primera diu que un tal Wang Zi’an, un immortal, va arribar al damunt de la muntanya de la Serp amb una grua groga i per això s’hi va construir la torre. Una segona llegenda conta que, després d’esdevenir immortal, Fei Wenyi anava amb una grua groga i es va aturar a la muntanya per fer un recés. La torre també està categoritzada amb la màxima puntuació del govern xinès i forma part de les quatre torres patrimonials de la Xina (http://en.wikipedia.org/wiki/Four_Great_Towers_of_China ) . Com que no tenim molt temps i la calor es fa inaguantable, baixem, mirem l’estàtua de la grua sota un sol de justícia i anem fins a la campana de la sort, enorme, i a on pots demanar, es veu, un desig.  També hi pots tirar monedes a sota, a veure si tens sort i encertes a l’olla que hi ha dins. A fora no es pot aguantar de cap manera la calor, així que acabem de fer la volta al bell i tranquil lloc a on es troba el temple i  marxem a buscar el taxi que ens ha de retornar de nou a l’hotel. Durant el camí de tornada tornem a passar per un altre impressionant pont que travessa el Yantze i arribem a l’hotel amb el temps just per prendre una dutxa i dinar. La veritat  és que el lloc m’ha encantat, però la calor m’ha aixafat i em noto cansada i marejada. Després de dinar, és el torn de les conferències, que per sort duren poc, que no acabo d’estar fina. Descanso una estoneta a l’habitació i vaig a fer un vol pels voltants de l’hotel, però no hi estic gaire pels mateixos motius de sempre: calor i tràfic. A més, entrar a una botiga i demanar quelcom és gairebé impossible, així que em rendeixo i torno a la frescor de l’hotel comparada amb els més de 40 graus de l’exterior.  Repasso una mica la xerrada que em toca fer demà i poso la tele per escoltar els mundials de natació que es fa a Barcelona. I se m’escapa un somriure quan sento que de fons, tot i els comentaris dels xinesos, se sent parlar català. Al cap d’una estoneta baixem amb en Ion al sopar de gala del congrés. Els organitzadors estan en una taula a part amb menjar diferent, i la resta, com sempre, tenim bufet per menjar. Però el més divertit encara ha d’arribar: el sopar ve amenitzat. En primer lloc un xinès que només parla la seva llengua i que fa mala cara. En segon lloc, hi ha el doble d’en Pasqual Maragall. En tercer lloc, surten unes noies a fer dansa tradicional xinesa. I continua l’espectacle amb una noia que fa uns galls pitjor que la Castafiore del Tintín. Mare meva quin espinguet de veu! Em deixa mig sorda mentre canta una cançó dedicada a la Craine Yellow Tower. Però encara n’hi ha més: apareix un noi amb pinta de Justin Beiber a la xinesa que fa trucs de màgia, i per rematar el vespre, un “cantant” ens “delecta” amb cançons italianes com “O sole mio”... I per acabar de petar-ho tot, un dels organitzadors canta l’Ave Maria i fa sortir a representants dels cinc continents a cantar: una senyora de Kènia, uns israelians, uns russos, unes brasileres (que seuen al nostre costat i estan mortes de vergonya), etc. Finalment, l’acte es dóna per conclòs i sortim a fora a fer una cervesa, comprada al colmado de la cantonada, però enlloc de parar la fresca, sembla que parem la calor, així que després d’acabar-nos-la, ens retirem, que almenys a dins s’hi està fresc!
(La imatge correspon a la Yellow Crane Tower i el vídeo, a una de les cantants que va actuar durant el sopar)
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís