Xina i el Tibet, dia 5 (31 de juliol de 2013): Wuhan, el congrés (II)


Al vespre em costa adormir-me, però al final el cansament em venç i sucumbeixo. No em desperto fins que l’alarma del mòbil sona. Repasso la presentació, miro el correu i entro a les pàgines que la senyora censura xinesa em permet. Al cap d’una estoneta baixo i ens trobem amb en Ion per esmorzar a l’esplèndid bufet. Xerrem, mengem i ens separem, ja que cadascú assisteix a unes sessions diferents del congrés. Hi ha gent d’arreu del món, cadascú amb les seves particularitats. Alguns estirats (sobretot els nòrdics) i alguns que els falla l’educació (a jutjar pels cànons que m’han ensenyat). Per exemple em trobo amb una noia de color que, eructa sense cap mania dins de l’ascensor ple de gent. O un senyor que més tard veig que és d’Egipte i que em passa a una cua, com si servidora fos un ésser invisible. També m’adono del nivell de recerca arreu del món: algunes molt bàsiques i d’altres molt sofisticades, depenent del nivell de desenvolupament del país d’on prové el o la ponent.  Durant el matí hi ha conferenciants que m’absorbeixen la ment amb la seva recerca, mentre que d’altres em fan adormir. També és una llàstima que els orientals no parlin gaire bé l’anglès, ja que tenen recerques molt interessants, però només et quedes amb el que ensenyen les diapositives i no amb les explicacions que ofereixen. Després de la pausa-cafè, pujo una estoneta a l’habitació, torno a mirar-me la presentació i baixo a la segona part de la sessió matutina. Quan acaba, ens trobem amb en Ion de nou per tornar a menjar;  ara ja és l’hora de dinar, tot i que no són més que dos quarts d’una. De nou, el bufet, a on hi ha alguns elements invariables: arròs, amanida, verdura de temporada, algunes salses, pa, meló, síndria, taronja, brownie i pastisset no canvien. En canvi, hi ha tres o quatre plats més que van variant en funció del dia, del dinar i del sopar. I per beure, aigua o coca-cola. Un cop acabem de dinar, torno a pujar a l’habitació a on repasso per última volta la presentació... i sorpresa, enlloc de posar-me encara més nerviosa, em ve un atac de son i acabo fent mitja hora de migdiada que em va d’allò més bé per calmar el nerviosisme. M’arreglo i baixo cap a la sala de “tortura”, a on un alemany que treballa al Canadà fa de mestre de cerimònies. Tot i que em pensava que estaria més nerviosa, aguanto prou bé el xàfec, i tot i que els nervis fan que m’entrebanqui una miqueta, no dic ni faig cap bestiesa. Acabada la meva presentació, escolto les que vénen darrera meu; una se’m fa pesada, però l’altra la trobo molt interessant. I un cop acabada la sessió de la tarda, per evitar la calor de l’exterior, torno una estona a l’habitació. D’estar ahir tanta estoneta al sol, em vaig acabar trobant malament i avui vull esperar que la canícula no estigui en el seu màxim esplendor per sortir a fora. Quan ja sembla que el sol no és tant fort, sortim amb en Ion a fer un vol.  Comprem una cervesa a la botiga de la cantonada de l’hotel, a on la dona ja ens reconeix i només de veure’ns entrar, riu, i tot xino-xano fem una petita passejada. Fa bastanta xafogor, però és suportable! De nou ens trobem amb tot el tràfec per a poder creuar els carrers: motos, vianants, taxis, cotxes, etc.  Acabem entrant al “Carrefour” i coincidim amb una parella d’italians que ja havíem vist pel congrés. Com aquell qui no vol la foto ens posem a xerrar mentre ells volen comprar un telèfon mòbil. No se’n surten, car el dependent no parla res d’anglès, però està tant sorprès el noi que ens demana una foto amb nosaltres, que és clar, no li neguem. Fem el vol, més que res per resguardar-nos de la calor i retornem cap a l’hotel a sopar, de nou, amb un bufet amb les mateixes repeticions de cada dia. Tornem a coincidir amb els simpàtics italians a la mateixa taula i tot sopant, establim una agradable conversa.  Ell és gastrointestinòleg i ella, infermera. Viuen a Torí tot i que ell és oriünd de Sicília i aprofitem l’avinentesa per a xerrar de l’illa. Acabar l’àpat, sortim a comprar un parell de cerveses més a la botiga de la cantonada. En aquesta ocasió també hi ha un nen que no arriba a l’any i que resulta molt simpàtic. Ens saluda, ens fa adéu amb la mà, i quan marxem, gairebé plora perquè vol venir amb nosaltres. Tot prenent la “fresca” (és un dir amb la xafogor que fa!), anem xerrant i de nou, apareix la parella italiana, que s’asseu amb nosaltres i amb qui acabem compartint més d’una hora d’agradable conversa, tot parlant de ciència, de viatges, d’idiomes, etc. El més curiós és que ells parlen en italià i nosaltres en castellà i català; ho fem lentament i ens entenem a la perfecció. L’estona s’escola amb una rapidesa inusitada i al final, com que m’hauré de llevar molt d’hora demà, ens acomiadem. Tot un plaer mediterrani! També m’acomiado d’en Ion, un bon company de congrés i de birres i cap a dormir!´
(El vídeo correspon a una de les actuacions musicals que van tenir lloc durant el congrés)
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís