La flama (un conte)

Després ja de 35 anys de casats i de tres fills, han decidit que és el moment de deixar escrit a la seva descendència la manera com es van conèixer i com han anat construint la seva vida en comú. Ho deixaran al testament que ja estan redactant. Esperen viure encara durant molts anys, però ara que tenen el cap clar, ganes i la jubilació ja a la butxaca, ho volen fer. Escriuen a quatre mans, fan i refan la seva història als matins, després d’esmorzar i mentre els primers raigs de sol estiuencs els hi comencen a escalfar la pell. La seva història és ben peculiar.  Heus ací part del relat:

“La Jana va néixer a Arles de Tec i en Joan a Mollerussa, tot i que de petit va anar a viure a Igualada. Van néixer el mateix dia, un 23 de maig, tot i que amb dos anys de diferència i van viure vides ben diferents,  que un bon jorn es van creuar en un lloc ben alt, al cim del Canigó. La Jana pujava cada any amb la gent del seu poble a regenerar la flama la nit del 22 de juny, la flama que més tard, des de ja fa unes quantes dècades, encén un munt de fogueres arreu dels Països Catalans. Per la seva banda, en Joan, ja des dels 15 anys enfilava la tartera amb el seus pares i una bona colla d’amics per arribar al damunt i esperar que es fes mitjanit i comencessin els parlaments abans de l’encesa de la foguera. Era  l’any 1974 quan s’hi van conèixer. La Jana n’acabava de fer 19 i en Joan 21. Fou del tot casual com ocorregué tot; en Joan s’entrebancà i va caure al damunt de la Jana, que al seu torn deixà caure tot el seu pes damunt d’unes motxilles que hi havia per allí; per sort, tot quedà en un ensurt i unes quantes rialles. En Joan, vermell com un tomàquet es disculpà per la seva poca destresa en mantenir l’equilibri en un lloc tan estret i perillós. La Jana, lluny d’enfadar-se, li va somriure i van començar a parlar. Ell de seguida es va sentir captivat per l’accent nord-català de la noia; l’al·lota no deixava de garlar i garlar, i quan més parlava més s’encenia una flama dins d’en Joan.  Ell, tímid fins a límits insospitats, gairebé no va obrir boca davant la gràcil incontinència verbal de la jove. Després d’una estona de conversa, cadascú marxà per les seves i després de l’encesa de la flama es van dir adéu i que esperaven retrobar-se el proper any al capdamunt del Canigó. Durant l’any que transcorregué entre el 22 de juny del 74 i el 22 de juny del 75 la vida va ser ben plàcida per a  la noia, però no així per al noi,  ja que per primera volta a la seva vida va descobrir l’encís de l’amor i el desencís del desamor. Es van encaterinar d’una joveneta d’Igualada, la Maria, que li va fer cas i li féu tastar les mels del plaer; amb ella va descobrir el sexe, el gust que algú el masturbés amb la boca, la sensació de passejar i fer jugar la seva llengua damunt d’un sexe femení i el gaudi d’un orgasme compartit, tot i que li va costar molt empassar-se la vergonya que sempre l’acompanyava. Però amb la Marina també tastà el fel del rebuig i de la felicitat efímera.  Encara un pèl tocat, el 22 de juny del 75 tornà a pujar al Canigó. En aquest cas els seus pares es van quedar al refugi i ell va pujar amb els amics cap al cim. A mitja pujada reconegué una veu que li fou familiar i amb la qui havia fantasiejat durant unes setmanes després de l’inici de l’estiu de l’any anterior.  Apressà el pas i la cridà; la Jana es va girar i el va saludar efusivament. La jove es va separar dels seus amics i continuà tot el que quedava de pujada tot xerrant amb el xicot. Quan ja era observant la bellesa  paisatgística des dels 2784 metres d’alçada i encara esbufegant van compartir una mica de muscat que portava ella i unes galetes que carregava ell. I aquella nit, potser embolcallats per la màgia de la nit més curta de l’any, ja no es van separar. La noia també havia pensat alguna que altra volta en l’igualadí; quan el sentí el cor se li va rebolcar i un estrany calfred la recorregué de dalt a baix. De fet,  la seva tia-àvia, que tenia fama de bruixota, li havia dit que si mai sentia que els pèls se li eriçaven davant d’algú i el cor se li eixamplava, volia dir que havia trobat amor en aquella persona. I ella, fent cas a la seva parenta, i potser a tota la corrua de femelles amb fama de dones sàvies i coneixedores dels encanteris de la vida, ja no es va separar d’en Joan en tota la vesprada. Van partir-se els entrepans i van esperar, asseguts a que es fessin les dotze de la nit. Tot i que feia dies que la canícula era potent, al cim del Canigó hi passava un aire més aviat fresquet i en Joan va deixar la seva vella capelina a la noia, que li va agrair amb un cast bes a la galta. Finalment, el moment anhelat de la nit va arribar i de nou es va regenerar la flama.  Feta la cerimònia fou el moment de començar el descens de la muntanya. Enmig de la nit, espurnes de llum il·luminaven una corrua d’ànimes baixant del cim de l’imponent Canigó. Aquests moments de clandestinitat li proporcionaren a la Jana l’ambient propici per agafar la mà d’en Joan.  I ja no se la van deixar anar fins arribar als Cortalets. Allí, cadascú amb una flama a la mà i una al cor s`acomiadaren fins al proper any, però amb la promesa que no perdrien el contacte. Així doncs, es van intercanviar adreces i cadascú marxà a celebrar la nit més curta de l’any amb els seus.  No havia passat ni un mes de la trobada al Canigó que la Jana rebé una carta enviada des d’Igualada.  I s’establí una correspondència, en un primer moment casta, però que a mesura que transcorrien els mesos i s’acostava de nou el solstici d’estiu, es feia més càlida i més atrevida.  Durant aquests mesos cap dels dos havia passat de res més que petons i innocents magrejades amb amics i/o amigues sobrevinguts en nits de festa. En Joan havia rebregat revistes tot practicant l’onanisme pensant en la jovencella nordcatalana. I ella, que havia explicat a les seves amigues la correspondència que mantenia amb el principatí, s’havia atrevit, aconsellada per una amiga ben desimbolta, a tocar-se. Ho feu acabat el maig, ho recorda bé. S’estirà al seu llit i es començà a acaronar els pits, pessigant-se suaument els mugrons.  Se li varen eriçar els pèls de cames i braços i se li mullà l’entercuix. Excitada baixà les mans cap a la panxa, jugà amb l’abundant pèl del seu pubis i tímidament s’atreví a tocar-se amb la gemma dels dits la fina pell del seu sexe encara sense estrenar. I es notà una protuberància molt sensible. Només de passar-hi els dits notà un plaer fins al moment desconegut. A mida que se’l premia, més gust i notava, fins que de tant tocar-se’l delicadament experimentà per primera vegada un orgasme i notà que un fi i tebi regalim la mullava. Extasiada, descobrí per primer cop el sexe.  Després de la descoberta del plaer de la carn, ni que sigui en solitari,  la Jana li relatà a en Joan com havia viscut la seva primera experiència sexual. El jove, però, no li tornà contesta a la missiva. Faltava poc per tornar a pujar al Canigó i ell no li deia si hi aniria o no. Un xic trista,  la Jana enfilà la tartera fins arribar al cim. I en aquell moment, com cada any, se li desbordà de nou el cor, no únicament perquè havia assolit de nou el cim, sinó perquè allí, palplantat, hi havia en Joan, que la va rebre amb un ampli somriure. Es van saludar i van començar a xerrar. L’estona se’ls escolà tant ràpidament que s’oblidaren de sopar. I mentre la lluna plena feia acte de presència, es van arrecerar de la ventisca que havia començat a bufar. S’abraçaren, i emparats per la fosca i, bastant amagats de la resta de gent, es besaren. I després d’un bes en sobrevingué un altre, i un altre, i un altre... Mitjanit ja arribava i  ja portaven una estona regalant-se petons... i també quelcom més. En Joan s’havia après de memòria la descripció que la Jana li havia fet de la seva primera masturbació. Tendrament li passà la mà per dins dels pantalons, per sota les calcetes i li tocà amb destresa el punt que ella tan bé havia descrit.  I quan a ella els ulls li brillaven especialment i la respiració se li entretallava, baixà encara més i li endinsà un dit del sexe moll. Jugà a posar-lo i a treure’l fins que ell li suplicà que parés, que no podia contenir més els xiscles i els espasmes.  Ell assentí. Li prengué la mà a la noia i la guià cap a dins dels pantalons que amagaven una teia considerablement encesa. Ensenyà amb gestos com la noia havia de moure la mà agafada al seu penis i es deixà fer. Ella, en un primer moment desconcertada, reaccionà aviat i ràpidament li va agafar al truc a la feina. Després d’una estona de fer anar a mà a tot drap, ell s’escorregué, just en el moment en què la flama es regenerava de nou i la mà de la Jana quedava ben plena de líquid blanquinós. La noia s’aguantà el riure i s’eixugà la mà a la roca, ja amb la cerimònia gairebé acabada.  Quan ja tothom es disposava a baixar els dos van sortir d’entremig dels parell de pedres que els havien parapetat i van trobar-se amb els seus amics i familiars, que els feren cares estranyes però no els van comentar res. Lentament, la gernació de gent que s’havia congregat al capdamunt de la muntanya va començar el descens. Ells, murris, es van anar endarrerint, fins que al seu davant només veien una filera de llums i flames. I enlloc de baixar cap al refugi, el que feren fou tornar a pujar al cim del Canigó, a on només quedaven restes de troncs fumejant. Allí, poc a poc, al costat de la flama, es van anar desprenent de les vestimentes muntanyenques fins a quedar nuus. En Joan besà a consciència cada ració de cos de la jovencella amb un delit tan gran que a ella, la fred que li sobrevingué en quedar despullada, li desaparegué de cop. El noi es va entretenir una llarga estona jugant amb l’abundant parrús de la nordcatalana. Va jugar a fer cercles amb la llengua damunt del clítoris de la Jana, fins que ella, en arribar a la catarsi del plaer,  es va fer una bona banya al cap de tant moure el cos frenèticament. Encara amb la noia rebolcant-se de plaer, en Joan la va penetrar suaument , agafant-la desprevinguda. Ella, però, lluny d’enfadar-se, acollí el penis del seu amant tot saludant-lo amb un agradable moviment pelvià, que en Joan agraí enormement.  I mentre fonien cossos, fendia el foc i bufava el vent , la lluna plena fou l’espectadora muda de l’engendrament del Jan, el primer fill de la parella, un fill de la flama del Canigó”.

Aquesta és la primera part del relat de la  coneixença d’en Joan i la Jana i de l’inici de la seva vida en comú. Tot i això, als seus fills encara els queda molt per descobrir les vicissituds de la vida de sons pares, però per avui han decidit que pleguen d’escriure la seva autobiografia amorosa i familiar i es van a tancar a l’habitació a rememorar com fou l’engendrament del seu primogènit.