Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Durant els últims dies de l'any que ja hem deixat enrere vaig haver d'anar al metge. Mentre m'esperava a la sala d'espera va arribar un senyor de mitjana edat. Semblava abatut i va murmurar una salutació a la qual vaig respondre. Es va asseure en un racó de la sala d'espera, amb els ulls tancats i el cap recolzat a la paret. Anava xerrant sol, tot de paraules inconnexes; de tant en tant proferia un crit, dient que no se'n sortiria. Tenia els ulls plorosos, vermells... Va sortir el metge i en demanar-li què li passava li va dir qu estava desesperat i que només necessitava quatre euros... A mi em va cridar l'infermera i vaig entrar a la consulta i en comentar-li el què acabava de presenciar, amb cara de resignació i tristesa em va dir: per desgràcia, és el pa de cada dia. Vaig sortir d'allí amb el cap cot (el senyor ja no hi era) pensant quan s'acabarà aquesta crisi salvatge que porta a la desesperació més absoluta. Fins quan la dictadura del capital i dels bancs? Quan arribarà, per fi, la democràcia de les persones??
Comentaris