Desesperació


Durant els últims dies de l'any que ja hem deixat enrere vaig haver d'anar al metge. Mentre m'esperava a la sala d'espera va arribar un senyor de mitjana edat. Semblava abatut i va murmurar una salutació a la qual vaig respondre. Es va asseure en un racó de la sala d'espera, amb els ulls tancats i el cap recolzat a la paret. Anava xerrant sol, tot de paraules inconnexes; de tant en tant proferia un crit, dient que no se'n sortiria. Tenia els ulls plorosos, vermells... Va sortir el metge i en demanar-li què li passava li va dir qu estava desesperat i que només necessitava quatre euros... A mi em va cridar l'infermera i vaig entrar a la consulta i en comentar-li el què acabava de presenciar, amb cara de resignació i tristesa em va dir: per desgràcia, és el pa de cada dia. Vaig sortir d'allí  amb el cap cot (el senyor ja no hi era) pensant quan s'acabarà aquesta crisi salvatge que porta a la desesperació més absoluta. Fins quan la dictadura del capital i dels bancs? Quan arribarà, per fi, la democràcia de les persones??
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís