Les quatre barres (un conte)

Aquest treball és el fruit d’una exhaustiva recerca als arxius classificats com a secrets del Museu d’Història de Catalunya i vol exposar el veritable origen de les Quatre barres a l’escut de la nació catalana. El text que es  presenta a continuació és el resum de diversos manuscrits de diferents coetanis de l’època que han permès la reconstrucció de la gènesi de senyera.

La llegenda sempre ha atribuït a que durant una lluita contra els islamistes, el 897, Guifré el Pilós, altrament també dit el Pare de la Pàtria, fou ferit en una batalla i el rei dels francs va mullar la seva mà a la sang de les ferides del comte deixant lliscar posteriorment quatre dits per damunt de l’escut daurat del comte. I des d’aquell instant quedà instaurada la senyera, l’emblema de la nació catalana.



Però la realitat de l’origen de l’escut quadribarrat és una altra. Segons els textos consultats, Guifré el Pilós sí que la sang de Guifré fou la que s’escampà gràcies a quatre dits, però no el precisament els dels reis dels francs.

Aquí hi ha el relat reconstruït a partir de les fonts bibliogràfiques consultades.


Guifré, a qui se li atribuí el sobrenom de “el Pilós” perquè sembla que tenia pèl a on cap altre home en tenia, es va casar amb Guinidilda d’Empúries l’any 877 i tingueren 9 fills. No és d’estranyar que amb tanta prolificitat fos freqüent que s’enllitessin. Es casaren de ben joves i entre ells des de la primera nit hi va haver, com es diu avui en dia, química. Es pot arribar a aquesta conclusió analitzant minuciosament els escrits de la mateixa Gunilda, com anomenava Guifré a la seva muller, o també els manuscrits d’una de  les dames de companyia de la comtessa o d’un cavaller (el nom del qual ha estat impossible d’esbrinar). En els escrits, la comtessa explica que la primera nit gaudí molt mentre el seu recent estrenat espòs li feia pessigolles a l’entrecuix i hi passava la llengua, mentre ella experimentava un calfred que la va deixar en un estat que definia com a paradís. Tot i que li provocà un petit sagnat i un lleuger dolor l’entrada d’”aquella cosa”, que ella només havia vist abans als gossos, dins del seu sexe, va tornar a experimentar la mateixa sensació que quan Guifré posava la cara entre les seves cames. Sembla que a Gunilda li agradà tant que l’endemà volgué repetir... i també es va atrevir, suggerida pel propi comte, a llepar i succionar el pelut òrgan sexual del seu marit. Contenta amb la descoberta del plaer, li explicà a la seva dama de companyia, la innocent Gumersinda, tot el que li havia fet el comte. La jove, no entenia bé què li havia fet Guifré a la comtessa, així que davant les preguntes de la noia, Gunilda l’estirà al llit, li baixà les enagües, li separà les cames i començar a fer petons i a llepar el sexe de la noia fins que la seva amiga li digué que ja entenia perquè li agradava tant el que li havia fet el comte. Com a contrapartida a la bona estona que li havia fet passar la seva mestressa i amiga de la infantesa, Gumersinda també li va baixar les enagües i li repetí el mateix. Extasiada, la comtessa li suplicà que li posés també els dits allí a on el seu marit hi posava el sexe. I la jove, l’obeí i els anà posant i traient al ritme que li deia la seva senyora. Un cop van haver acabat, les dues es van enriolar i enrojolar... I van quedar que no ho farien més..., La comtessa continuava gaudint a les nits deixant-se cavalcar pel seu espòs, provant postures que el comte li suggeria o bé menjant-se l’api del seu marit en determinats dies del mes. Un altre episodi de la vida íntima del comte el testimonia el relat del cavaller anònim amic del comte. Segons ell, un dia els hi van entrar els fogots estant per Besalú i es van anar a arrecerar darrere uns matolls, mentre el seguici esperava. Es veu que quan el comte tenia el rostre submergit a les profunditats de Gunilda, se li va enganxar la barba amb uns matolls i amb el sexe de la seva muller, com si hi hagués el que avui diríem “un velcro”.. .Després d’unes quantes esgarrinxades, aconseguiren desfer l’embolic de pèl i herba seca, gràcies a una retallada a la barba del comte que féu el cavaller amb la seva espasa,  quan anà a cercar el matrimoni, estranyat per l’estona que feia que havien desaparegut.

 Els joves s’estimaven sempre que podien, però el comte havia de passar llargues temporades a campanya. Quan portava molts dies i l’espera se li feia insuportable a la comtessa, reclamava a la seva fidel dama de companyia que imités el comte i li passés  la llengua pel sexe fins que ella cridés d’alegria, tot imaginant que era el seu venerat espòs qui la feia estremir...

Retornant al relat de com va ser concebuda la senyera, succeí per allà l’any 877, quan van els comtes van engendrar Miró II de Cerdanya (nascut el 878), el que seria el seu segon fill. El comte portava una bona època fora de casa i retornà assedegat de tastar la seva muller. Només d’arribar al castell, anà a cercar a la seva dona i se l’emportà a l’alcova, desabillant-se de l’escut i de tot el que portava damunt per mossegar-li els pits mentre li passava el palmell de la mà pel sexe humit i Gunilda es deixava fer cloent les parpelles i mossegant-se el llavi inferior Tenia tantes ganes Guifré de posar-se dins d’ella que no li deixà ni tastar a la comtessa la punta del seu sexe, aquella a on ella li agradava tant entretenir-se amb la llengua, així que la penetrà amb delit. Ella, amb el desfici de saber dins seu son marit i en notar que l’èxtasi la posseïa, li esgarrapà salvatgement l’esquena amb la mà esquerra, però Guifré, concentrat com estava en fer-li l’amor, ni ho notà. Fou poc després de buidar-se dins la seva muller que percebé un petit regalim vermellós que li queia i veié la mà ensangonada a Gunilda. Els dos es posaren a riure veient que no era greu, i la jove passà els quatre dits amb les puntes vermelles per damunt de l’escut del seu marit, que des d’aquell dia no l’abandonà i que ha perviscut al llarg del segles, fins a esdevenir l’emblema de la nació catalana. I és que l’origen de la senyera és el de la dolça guerra del plaer d’estimar-se...


 





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís