Turquia, dia 6 (15 de setembre de 2011): últimes hores a Antalya i cap al congrés
La nit ha estat bastant plàcida, menys pels crits de plaer de la “veïna” de sota que m’han despertat. Quan m’he llevat, després de fer el ronso, he baixat cap a la terrasseta de l’hotel a esmorzar un “entremès” i una truita. La calor que feia ja era asfixiant, i s’ha anat accentuant a mesura que transcorria el matí. Sortint de l’hotel m’he dirigit ja cap al mar. I després de perdre’m per l’intriquis de carrers, he acabat en un enorme i preciós parc que voreja el mar. M’hi he passat una estona passejant i contemplant el paisatge. M’han vingut moltes ganes de tirar-me a l’aigua, però no portava pas banyador! Després m’he tornat a desviar pels carrerons del barri vell i he acabat al basar de la marina que en diuen ells i he anat a contemplar les barques al port (alhora que he aprofitat per fer un catxé del geocatching!). Però altra volta he marxat “mosca” per com en són de pesats els turcs! Tot fent el passeig, he intentat esbrinar des d’on havia d’agafar el bus per anar a l’aeroport. Ho he preguntat a tort i a dret i ningú m’ha sabut respondre. Així que he continuat caminant, passejant per les botigues i pels monuments, etc. També m’ha sabut greu que em tornessin a prendre el pèl quan he comprat una beguda, ja que me l’han cobrada més cara... Després, però, m’ha alegrat veure com un jovenet a qui li he comprat una llaminadura, m’ha tornat el canvi, quan em pensava que no me n’havia de tornar, m’ha seguit i tot. Durant aquests dies m’he trobat que si entres en una botiga ets carn de canó, que no et deixen tranquil·la ni per a res els dependents. Amb les dependentes és diferent, i al final, he acabat optant per a entrar (i en algun cas comprar), a les botigues amb presència femenina (que malauradament no és gaire abundant). Finalment he retornat a l’hotel (no sense perdre’m pel laberint que és el preciós barri vell, totalment recomanable de visitar!) i he agafat les coses. Seguint les indicacions de la simpàtica mestressa, he anat a buscar el bus davant la casa d’Atatürk (http://en.wikipedia.org/wiki/Atat%C3%BCrk's_House_Museum_(Antalya)) , però ai las!, fa poc han canviat les línies i no hi havia bus a la vora. Veient que es feia tard, he optar per llogar un taxi fins a l’aeroport, a on el personal ha estat bastant rude quan els hi fet alguna pregunta. He acabat trobant el bus llançadora del congrés que ens ha portat fins al Glòria Resort, prop de Belek (http://www.gloria.com.tr/Gloria-Hotels-And-Resorts/Hotels.aspx?otelId=1 ). La veritat que he flipat en arribar pel luxe que es desprèn a tot arreu, als camps de golf, al parc aquàtic, a la recepció, a les habitacions. És una nova experiència, però que em fa sentir trista, quan amb tots aquests diners aquí gastats molta gent podria menjar tota la seva vida. Tot i la contradicció, aprofito l’avinentesa (que segurament no tindré gaires vegades més per fer-ho) i aprofito per anar-me a banyar a la platja privada, aprofitant les últimes llums de la tarda...(La instantània és de la vista al mar que es pot veure des del passeig d'Antalya)
Comentaris