Turquia, dia 5 (14 de setembre de 2011): cap a Antalya i visita a la ciutat

La nit és agitada a l’hotel. Sona un moment l’alarma, marxa la llum i l’aigua, etc. I això sumat al neguit de tenir por de no despertar-me a temps, fa que passi la nit del lloro. Quan encara no són les set, ja em llevo. Sense llum ni aigua, que retornarà al cap d’una estoneta. Acabo d’empaquetar els quatre coses que em queden i ja em disposo a marxar. He contractat una furgoneta que em porta directament a l’aeroport per un mòdic preu de 5 euros. Fem tot el trajecte en silenci, mentre contemplo per última vegada les barques de pesca al port mentre el dia es va aixecant. La postal és preciosa. Penso en els dies que he passat a la ciutat. Realment m’agrada, però com a opinió personal, crec que els queda bastant per fer en el sentit del respecte a la dona i la integració d’aquesta, sobretot als barris més tradicionals i més antics. No tardem pas molta estona a arribar a l’aeroport, molt ben enjardinat. Després de passejar-me’l gairebé tot, arribo a la terminal de vols domèstics, a on faig el check-in amb la companyia Atlasjet (www.atlasjet.com) , que em portarà a Antalya. Mentre m’espero, aprofito per esmorzar. No tardem gaire a fer l’embarcament i començo a contemplar el bell paisatge. Em sorprèn que pel preu del vol (35 euros) i la curta durada, sigui gratuït facturar una maleta de 20Kg i a més, et donin un bon entrepà de formatge i beguda. Un cop a Antalya, només de sortir de la terminal, un sol abrasador em torra la pell; devem rondar als 35 graus o més...Pregunto com arribar al centre i la noia d’informació, que no se n’entera gaire, em diu que agafi un bus.  El conductor em deixa en una gran avinguda, amb tota la bona voluntat... però no parla anglès i no entenc res. Camino i com que ningú em sap dir com arribar a l’hotel, acabo agafant un taxi; però ni el taxista sap a on és: es para a preguntar i tot! I aquí m’agafa de nou una emprenyada: el taxímetre marca 7.5 lires i el tiu, quan li’n dono 10, no em torna el canvi, arrenca i marxa! Arribo l’hotel, el Kaleici, a on m’atén l’amable mestressa. El preu no és barat, val uns 35 euros, però tinc habitació doble i a més hi ha una piscineta a on vénen ganes de capbussar-s’hi. El lloc és molt bonic i acollidor i estic en ple barri antic d’Antalya (http://en.wikipedia.org/wiki/Antalya) , el Kalei. Després de deixar les coses, demano una mica d’informació i em “llenço” a conèixer la ciutat. Tot marxant de l’hotel ja em trobo el Kesik Minaret (el Minaret truncat: http://en.wikipedia.org/wiki/Kesik_Minare ); aquest minaret és especialment interessant perquè la història de la seva construcció va des dels temps dels Romans fins als Otomans. Al segle setè va ser destruït, però va ser de nou restaurat al segle novè. De ser una mesquita va passar a ser una església quan Pere I, el rei de Xipre, el 1361 va conquerir Antalya.  Finalment, s’hi va afegir un minaret i es va reconvertir en una mesquita durant el regnat de Beyazid I. Em continuo endinsant pels carrers i m’acabo discutint amb un noi que no para d’emprenyar-me; em fa ràbia ser rude i maleducada, però no hi puc fer més, la situació ja m’està superant. També em fixo que hi ha moltes camisetes del Barça, tant aquí com a Istanbul (que n’és d’universal el meu Barça!). La següent parada la faig a l’oficina de turisme, a on demano informació i començo a seguir la ruta marcada per un fulletó. M’endinso al basar i acabo anant a parar al port, bellíssim, amb unes vistes impressionants del mar i la serralada al darrere. En aquest racó del sud de Turquia també em fixo que majoritàriament només es banyen els homes; només un parell de turistes femenines d’un hotel que dóna al mar ho fan. Una altra cosa que em sorprèn és que hi ha molt turisme alemany i que a molts establiments el parlem.  Hi ha un bon piló de barques d’època, avui usades com a atractiu turístic per a passejar turistes. Al port hi ha la petita mesquita de Iskele. També contemplo el Zincirkiran  i Nigar Hatun Turbesim, del 1377. Continuant amb la passejada contemplo la casada que cau des del penya-segat a on hi ha assentada la ciutat fins al mar. I caminant acabo veient el minaret Yivili (Fluted Minaret). Aquest minaret ha esdevingut el símbol de la ciutat. Va ser construït durant el regnat del Sultà Alaeddin Keykubad, que va regnar entre el 1219 i el 1238. En total fa 38 metres d’alçada i està decorat amb rajoles blaves i turqueses. La mesquita adjacent va ser construïda el 1373. I caminant també es veu clarament les muralles de la ciutat, així com la torre del rellotge. També contemplo la mesquita de Murat Pasa. És la més gran de la ciutat i la llegenda diu que hi havia un senyor, Murat Usta, que tenia un negoci al lloc que avui ocupa la mesquita. Aquest senyor era un treballador nat, però guanyava poc per viure, tot i que mai va envejar la riquesa dels altres. Una nit va tenir un somni: un grup d’àngels li van dir que tenia una cosa bona per ell esperant-lo al desert d’Aràbia i que hi anés a buscar-ho. Després de la pregària, al matí següent, partí. I va caminar fins que va trobar un lloc amb una parra amb un brot de raïms. Content va agrair a Al·là el regal i es va menjar els raïms. Va mirar a l’horitzó i va veure una ciutat, a on es va dirigir i hi va trobar vells amics, que li van dir què hi feia allí. Ell els explicà el motiu del seu viatge i que ja havia rebut la recompensa i retornava a casa. Els seus amics se’n rigueren d’ell. Un va dir que havia tingut un somni que un home de negocis tenia or amagat en una escala a sota a casa seva, a Sarampol. Havent escoltat això, Murat se’n tornà i va començar a cavar a sota l’escala de casa seva. I va trobar dos pots plens d’or! I va fer construir la mesquita. Els diners sobrants els va enterrar per quan s’hagués de construir una segona mesquita. Van anar passant els anys i la mesquita va prendre el nom d’aquell home. Anys després van intentar trobar l’or presumptament enterrat. Fins i tot van fer un passadís secret i quan van excavar, van trobar una gerra amb una nota que deia “No és amb mi, sinó amb l’altre”. I mai més s’ha trobat l’or! Tot passejant he acabat a un immens passeig, ple de botigues, a on  hi he perdut una estona i després he acabat davant la bellíssima porta de Hadrian (http://en.wikipedia.org/wiki/Hadrian's_Gate ). Va ser construïda per commemorar la visita de Hadrian (http://en.wikipedia.org/wiki/Hadrian)   a la ciutat; té aparença d’un arc de triomf romà. L’he contemplada una estona i després de fer la turista per l’avinguda d’Atatürk. I tot menjant un entrepà he passat una estona contemplant el mar i tot el bell paisatge. Finalment, després de perdre’m literalment per l’entramat de carrerons, he trobat l’hotel i m’he banyat a la piscina per calmar la calor asfixiant i ja cap a jóc, tot sentint cridar a pregària...
(La imatge correspon al port d'Antalya)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís