Nostàlgia (I)

Durant la meva estada a Gent, vaig passar moltes estones sola, en les quals, vulguis o no, la ment se’n va pels viaranys de la memòria. Sobretot tornant caminant de la feina penso sovint en els records. I els que tinc més vius i em fan saltar alguna que altra llàgrima són els de la meva infantesa a pagès, a can Pujató, amb els pares i sobretot amb els avis. Recordo a l’estiu, a mitja tarda, quan anava a portar el berenar preparat per l’àvia, dins d’un cistell a on no faltava mai el porró; sovint preparava pa amb tomàquet, una amanida de ceba i embotit. I contenta com un gínjol em quedava a berenar amb l’avi. O també les tardes damunt del tractor i el remolc, sentint-me poderosa davant la immensitat del camp. I quan arribava l’època de la sega, era un delit veure com la màquina escapçava les espigues d’or. I per no parlar del moment d’anar a collir avellanes, amb la màquina o rasclonant i apilant-les. I també als capvespres d’estiu, quan regàvem els camps, sentir la sensació dels peus nuus endinsant-se a la terra molla i freda, per acabar ja de fosc, netejant-me abans d’entrar a sopar... Quins records!