El mussol (un conte)

Ja és negra nit quan l’Elna surt a contemplar les estrelles. L’ha desvetllada el crit d’un mussol que s’ha posat al replà de la seva finestra. De lluny també sent la música i l’ambient de la festa de Sant Fruitós, el patró del poble. Tot i la freda nit d’hivern s’imagina la gent dansant embriagada per la música i pel gust del vi recollit a la verema anterior, tots al voltant de les enormes fogueres que il·luminen l’horitzó. Ella ha decidit no participar de la festa. Ja fa dues nits, amb aquesta la tercera, que el mussol la ve a visitar. Té el pressentiment que quelcom ha de succeir. És jove, en edat de casar-se segons la seva mare i la seva senyora, la comtessa de Ponç; l’Elna treballa de donzella de companyia de la comtessa. Hi va entrar quan en Sanç, el seu promès va decidir fer-se cavaller. I d’això ja en fa moltes llunes. Va decidir esperar-lo tot vivint al castell, fent companyia a la senyora i així estalviant la seva manutenció a la seva família de pagesos, per bé que mai va passar estretors econòmiques a casa seva. Al castell no tot són flors i violes; conspiracions, crits, malentesos són part del dia a dia. Però avui la tercera presència consecutiva del mussol li fa pensar que no és casualitat, que quelcom ha de succeir; la Letgarda, sovint titllada de bruixa i a qui acudeix amb bastanta freqüència per demanar-li consell li havia dit que el dia que un ocell es posés tres dies seguits a la seva finestra significaria que portava noves del seu Sanç. I durant tres dies havia rebut la visita d’un mussol de color grisós... El castell està inusualment en calma; la comtessa i el seu marit han anat a visitar a la germana de la senyora, a Savassona; la comtessa ha marxat acompanyada per l’altra dama, la Quitèria, mentre que ella ha decidit romandre al castell i ocupar-se de teixir un vestit per la comtessa; la majoria de servents són al ball i només hi queda la vella Maria i el seu Joan, l’encarregat de l’hortet,  a més de dos soldats que vigilen les entrades. De sobte, quelcom l’agita i l’extreu de les seves cabòries; sent el galopar d’un cavall i poc després veus; de puntetes baixa les estretes escales que la menen la seva habitació, tot intentant escoltar la conversa, però rellisca i fa una entrada triomfal davant del nouvingut i del soldat. El foraster es presenta com a  Guifré de la Plana, cavaller i amic del comte Guerau de Ponç. De camí cap a les seves terres se li ha fet fosc i ha vingut a demanar aixopluc al castell. Explica que ve de les terres del nord, de prop de Montpeller. A l’Elna li fa un salt el cor: l’última cosa que sabia d’en Sanç era que era prop de Montpeller. Decidia, diu que ja s’ocupa personalment del foraster, que li preparà quelcom per menjar i beure i també un jaç. El soldat se sent alleujat en adonar-se que pot continuar la becaina que feia davant de la porta. L’Elna el porta cap a una saleta, a on li ofereix un bon vas de vi, figues seques i formatge. Revifa el foc de la saleta perquè els il·lumini, els hi doni una mica d’escalfor i alhora li permeti escalfar el rostit amb prunes que ha trobat a la cuina . Pregunta algunes formalitats al nouvingut i se’l mira encuriosida. El troba guapo, amb uns cabells castanys tirant a rossets que li cauen per damunt de les orelles; uns ulls entre grisos i marrons, vius, atraients. Li pregunta, com qui no vol la cosa, si coneix un tal Sanç. Ell li diu que no li sona de res aquest noi, però als pocs moments rectifica; sí, del campament d’on ell ve hi ha un tal Sanç, en Sanç de Brunyola que li diuen.  Explica que treballa de cuiner del campament i que li encanta perseguir a les mosses que hi ha per aquells verals i que corre el parell de rumor que ja és pare d’un parell de xiquets. A l’Elna, per uns moments se li esqueixa l’ànima, però després de prendre de les mans la copa de vi d’en Guifré i buidar-la gola avall se sent estranyament bé. Feliç i no sap perquè, com si necessités la confirmació del que ja sabia per no haver d’estar esperant cada dia un amor que ella ja intuïa acabat. Mentre en Guifré menja el rostit, ella li porta una plàtera de fruites fresques i seques i licors d’herbes i avellanes. Ella se serveix dels dolços líquids i conversen animadament de tot i de res. De cop, l’Elna, presa d’un influx de lluna, s’aixeca i es dirigeix cap al cavaller amb la intenció de calmar-li la tensió que ell assegura que pateix. Li comença fent un lleuger massatge a l’esquena, tal i com havia vist fer a la seva amiga Letgarda, la fetillera. Poc a poc, el contacte amb la pell de l’estrany, li provoca consternació. Maquinalment li acarona el dors i el tors i va baixant fins trobar-se amb les malles que amaguen un bon bony entre les cames del noi. Ella toca riallera la protuberància i l’allibera de la pressió dels pantalons. Es troba amb un bon membre roent; sense ni pensar-s’ho, se’l posa a la boca, se’l menja, el llepa, el succiona i el mou amb frenesí. El cavaller no es queixa, ans el contrari, sembla que la sessió de relaxació el plau. Ella continua tocant i llepant, xuclant, fent pessigolles a la punta arrodonida que comença a buidar una mica de líquid, que ella s’empassa mentre el jove es contrau entre petits gemecs i espasmes. Silent, l’ Elna ni ofereix un vas de licor d’herbes que en Guifré delecta. Pocs moments després l’Elna torna a sentir una atípic impuls que l’empeny a aixecar-se les faldilles i treure’s els calçons ben molls i abocar-se de nou damunt del cavaller, que no té temps de reaccionar a la sobtada nova embranzida. El besa a la boca, li mossega els lòbuls de l’orella, li mossega els petits mugrons del seus pits plans, li toca l’entrecuix fins notar que la verga està de nou ben dreta i se la fica dins de les entranyes i comença a cavalcar el cavaller de manera frenètica i salvatge. No permet que ell la toqui, és ella qui marca el ritme del galop. Però en un petit moment de descuit, és el cavaller qui la sorprèn a ella i li engrapa els pits, li estripa el cosset blau marí i li succiona els mugrons. L’aixeca i l’estira davant del foc; la llengua del cavaller cerca, àvida, l’entrecuix de la noia i li posa els dits fins a on pocs moments abans hi havia estat el seu penis. Però l’Elna té un últim truc; amb el seu hàbil cos fa un gir de 180 graus i es posa sota el membre gros i inflant d’en Guifré,  formant un bonic número 69. Li torna a llepar i succionar la verga amb l’ajut de les mans que van acaronant els testicles, mentre el noi comença a notar cada vegada més als llavis l’escalfor del sexe de la noia, que es va corrent. I mentre l’Elna està experimentant un salvatge orgasme,  aprofita per acabar de succionar el membre del noi i notar una tebior dins de la boca. Se separen i es miren els ulls, mentre de la comissura dels llavis de la noia en regalima un petit fil blanquinós. Es gira sobtadament, com si algú la contemplés: i no s’equivoca: del capdamunt de la torre del castell de Brunyola, un mussol l’esguarda mentre li canta a la lluna plena.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís