Marroc, dia 2: visita a la ciutat de Fes

Al matí ens llevem relativament aviat. Baixem a esmorzar al bell pati interior. El deliciós esmorzar es fa esperar. Potser és l’única queixa del riad, la tardança per servir l’esmorzar. Després d’esperar-nos, ens arriba una suc de taronja recent espremut, maduixes amb iogurt, cafè amb llet, pastes marroquines, pa, un ou ferrat, mantega, mantega de cacau, melmelada, etc. Ens atipem i esperem que arribi el guia que hem contractat a través del riad. Al cap d’una estoneta d’espera arriba l’Assis, que serà qui ens ensenyarà els secrets de la medina de Fes. Baixem per estrets carrers i entrem en un altre riad, bellíssim. Ens entretenim a mirar els mosaics i les vistes a la ciutat. Caminem pels jardins, tastem una llimona (segons el guia, però amb tota l’aparença de ser una taronja) i també escoltem les explicacions de l’Assis, que ens diu que a l’estiu es viu a la part inferior de les cases i a l’hivern, a la part superior. Normalment al mig de cada casa hi ha un pati interior amb una font (almenys les cases més benestants). Constatem que saben parlar un bon piló d’idiomes: espanyol, anglès i francès no falten en la seva cultura! I no només el nostre guia, sinó la majoria de gent, si més no els comerciants. Anem passejant pels carrers, a on abunden els xiquets jugant. Hi ha més presència masculina que femenina, tot sigui dit. Entrem en una fusteria d’un amic de la infància de l’Assis, que es dedica a fer portes i finestres amb bonics motius decoratius, ajudat pel seu fill. Ens explica que la gent es casa molt aviat i té fills a no edats gaire tardanes. Continuem el nostre periple pels carrers i carrerons, plens de petits comerços, de vida. Tot d’una pot aparèixer una font, un burro carregat o gent filant seda de cactus. Els nens porten camisetes del Barça i del Madrid. S’ensuma a l’ambient que a la nit hi haurà derbi! El guia ens explica que molts nens no van a escola, que la pública no està gaire bé. Entrem al carrer més estret de la ciutat, a on una persona gairebé no passa si no és de tort. I des d’aquí, anem a una fàbrica de tapissos i estores. Pugem al terrat, que ens permet veure tota la ciutat vella, plena d’antiquíssims edificis i també antenes. Allí, sota un porxo hi ha un senyor que es dedica a filar i fer teixits. A les noies ens fa en un tres i no res un braçalet que ens regala. Tot seguit, baixem un pis i allí l’amo ens convida a un te i ens treu tota la seva col•lecció de mercaderies. Després d’una llarga estona i també de regatejar, m’acabo comprant un edredó en tons blaus de seda de cactus. Sorprèn que quan s’hi acosta una flama, no s’encén. Després de pagar els preceptius dirhams, marxem i anem a veure els treballadors del cuir. Per a poder-ho veure, hem de pujar a un terrat, a on un senyor ja ens ofereix només d’entrar una fulla de menta per tal de poder aguantar la terrible ferum que hi ha per allí. Des del terrat podem observar de nou tota la ciutat i també com es treballa el cuir, talment com ho feien fa centenars d’anys enrere, sense cap química. Primer de tot posen les pells d’animals en calç viva per tal que s’estovi, durant quatre o cinc dies. Tot seguit es passa a unes altres piscines que contenen excrements de colom i pixum de vaca, per tal que el cuir s’estovi i quedi suau. I finalment es tenyeix amb diferents colorants naturals: de rosella pel vermell, de henna pel blau, de menta pel verd i pel blau, no ho recordo. La imatge impressiona: tot ple de piscinetes de tots colos, amb la gent treballant amb els peus nuus. Ens hi estem una estona contemplant aquest ofici ancestral que encara es realitza sense gaire canvis (http://es.wikipedia.org/wiki/Curtiembre  ). La pudor és força insuportable i acabem marxant. El següent pas és una fàbrica d’oli d’argan (http://en.wikipedia.org/wiki/Argan_oil ). Allí veiem dues dones que fabriquen l’oli de forma totalment artesanal: mentre una trenca les llavors, l’altra les passa per una espècie de premsa i en recull l’oli. Però després comença la demostració de tots els productes que es poden fer amb l’oli i ens n’intenten encolomar alguns. Després de sentir multitud d’olors i de veure com hi ha unes llavors que serveixen per a no roncar, marxem i acabem la nostra excursió en una altra botiga de productes de fusta. El matí s’ha escolat ràpidament i el guia ens deixa de nou al Riad. D’aquí marxem cap a la zona de restaurants, a on dinem un deliciós menú per set euros. Ens atipem amb amanides i cous-cous, altra volta. Ja és ben entrada la tarda i travessem un mercat ple de tot tipus de productes, frescos i de roba i acabem sortint de la Medina (no sense haver-nos firat) i acabem a l’estació de busos per comprar un bitllet per anar el dia següent a Chouen. El senyor que ens el ven és tot altiu i tenim la sensació que ens estafa, però no diem res. Sortint d’allí anem a remuntar un petit turonet, que alberga les tombes marínides (http://ca.wikipedia.org/wiki/Tombes_mar%C3%ADnides_de_Fes ) i que ens permet divisar tota la immensitat de la ciutat per un costat: els minarets que criden a l’oració, les cases, etc. Respecte a les mesquites, no en visitem cap; més aviat hi passem molt de llarg. Per l’altre costat del turó podem veure unes verdíssimes muntanyes, plenes de camps. També divisem un cementiri, amb les tombes orientades cap a la Meca. Veiem decaure el sol amb la tranquil•litat del paisatge. També se’ns acosten uns nens que es volen fer una foto amb nosaltres. Després de respirar la pau, baixem de nou cap a la ciutat. Uns anem a fer algunes compres i altres ja van cap al Riad. Em compro un braçalet i la venedora m’explica que he escollit el blau, el color de Fes. Tot seguit, anem al riad, a on ens espera en Nourdin per acompanyar-nos a veure el partit del Barça. Anem a un gran hotel no gens llunyà, a on podem veure el partit prenent una cervesa (caríssima per cert: el que equivaldria a un quinto costa, al canvi, uns tres euros!). Ens empassem els nervis com podem i marxem decebuts per la derrota malgrat el bonic joc que ha fet el Barça. Però no sempre es pot guanya, així que ja deixem que el dia s’acabi d’adormir amb olor de pluja...
La fotografia correspon a la plaça a on es treballa el cuir

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís