Marroc, dia 1: de Girona a Fes

El dia s’aixeca somnolent a la ciutat dels quatre rius. Després d’un matí entretingut que s’escola ràpidament, arriba l’hora de marxar cap a l’aeroport de Girona, a on no ens hem pas d’esperar molta estona per embarcar a l’avió que ens durà al continent africà, a la marroquina ciutat de Fes (http://ca.wikipedia.org/wiki/Fes ); El vol és força tranquil, però l’aterratge una mica turbulent. Només d’arribar hem de fer una cua interminable per passar el control de passaports, a on acabem essent els últims. Durant l’espera presenciem una discussió al despatx policial i la mala educació d’una treballadora. Sortim a fora i veiem ja el sol que comença a davallar. De seguida ens surten al pas uns quants taxistes que ens volen portar al centre de la ciutat. Finalment pugem en un Mercedes blanc, i tot i que som cinc, ens hi encabim tots. El camí cap al centre de la ciutat ens permet fer-nos la primera impressió de la ciutat. Sembla que els taxis tenen preferència, ja que els altres cotxes els deixen passar. Passem per la ciutat nova i ens anem endinsant a les profunditats d’aquesta ciutat que aglutina gairebé dos milions d’habitants. Finalment, després d’una arenga del conductor per tal que li reservéssim a ell el viatge que havíem de fer a Chaouen, arribem al Riad (http://en.wikipedia.org/wiki/Moroccan_Riad ) , una típica casa d’hostes marroquines, situat a Fes-el-Bali, és a dir, a la ciutat vella, a tocar de la Medina de Fes, patrimoni de la UNESCO (http://whc.unesco.org/en/list/170 ; http://en.wikipedia.org/wiki/Fes_el_Bali )Ens endinsem per carrers i carrerons i finalment arribem al Riad Verus (www.riadverus.com  ). Només d’arribar quedem impressionats per la bellesa de l’indret. Un gran pati interior i tot de pisos que alberguen diferents habitacions, per acabar amb una terrassa a la part superior que fa de zona de haima i d’oci. Només d’entrar, en Yossuf, un dels nois que hi treballa ens ofereix un whisky marroquí, és a dir, un deliciós te amb menta. També ens ve a saludar en Nourdin, l’amo del Riad. Després de degustar el te, anem a fer el check-in i ens distribuïm les habitacions: una amb lliteres i l’altra, enorme, com una suite, amb dos sofàs llit i un bell llit de matrimoni. I per més inri, una gran banyera àrab i un petit balcó per a nosaltres sols. Després de desfer les maletes i acomodar-nos, marxem a prendre les primeres vistes de la ciutat, acompanyats per l’amo del Riad.. Passem per la recent renovada plaça de Batha, bullint de gent, esquivant gats, nens que juguen a pilota, observant els lleters, les perruqueries, etc. Arribem a la gran porta de Bab Boujeloud (http://ca.wikipedia.org/wiki/Bab_Bou_Jeloud  ) i ens perdem per la infinitat de comerços que hi ha a l’entrada de la Medina: de roba, de complements, de menjars, de parades de taronges. I de tant en tant, pels estrets carrers, s’endevina alguna bellíssima font. Abunden les camisetes del meu Barça (i també les del Madrid). És tard i ja gairebé la fosca ho ha inundat tot; així doncs, ens asseiem en una taula d’un dels molts comerciants que ens han ofert seure al seu local i degustem ja algunes especialitats locals, com una amanida marroquina, el cous-cous o el tagine. I ens comencem a acostuma a no prendre alcohol, ja que no se’n serveix gairebé enlloc: comencem a degustar els sucs de taronja (i també de llimona), que seran els nostres companys de beguda durant tot el viatge. Finalment, ens recollim cap al riad. La ciutat continua vivíssima, però a nosaltres només ens queda esma per anar a fer una cervesa (adquirida al propi Riad) marroquina a la tranquil•la haima i anar a dormir...
La foto correspon a la porta de Bab Boujeloud, al capvespre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís