Marroc, dia 3: de Fes a Chaouen

Comença el nostre tercer dia a terres marroquines amb un bon esmorzar, però que engolim amb presses, ja que hem d’anar a buscar el bus. Travessem la ciutat mig adormida, tot i que ja són més de les deu del matí. Passem pel mercat i anem directament a l’estació de busos, a on ens fan pagar 15 dirhams per l’equipatge. Després pugem a l’autobus, gran i còmode i comença el nostre viatge cap a Chaouen, a la zona del Rif (http://ca.wikipedia.org/wiki/Rif ), que durarà unes cinc hores. La primera parada la fem a la mateixa Fes, a la ciutat nova, molt occidentalitzada i que podria passar per qualsevol ciutat europea, si no fos pels molts minarets. Botigues, restaurants, la globalització també hi ha arribat. Marxem de la ciutat tot veien les belles muralles i m’endormisco pensant amb les 41 tribus que conformen la població del Marroc. Em desperto quan ens parem a mig trajecte, amb el cel ennuvolat. Ens parem en un petit establiment a peu de carretera; fem les necessitats, prenem quelcom i reprenem el viatge. Ens aturem a Ousam. L’estació sembla més un mercat que una estació. Allí ens puja a l’autocar un noi a vendre succedani de xocolata i una senyora demanar caritat que m’encongeixen el cor. Reprenem la marxa i ja no ens aturem fins a arribar a Chaouen. Em sorprèn enormement el paisatge: muntanyes verdíssimes, cases escampades, gent treballant la terra amb burros, nens jugant a pilota a qualsevol indret, gent segant, minarets escampats, etc. I anem enfilant la costeruda carretera fins arribar a Chaouen, a on travessem un mercat ple de productes frescos. De camí llegim a la guia que a Chaouen (o Chefchaouen) (http://www.chaouen.info/; http://ca.wikipedia.org/wiki/Xauen ) hi abunden les cases de color blau i blanc i que en aquesta zona és a on es produeix gairebé la meitat de haxís del país (el kif que en diuen ells). Un cop a l’estació remuntem una forta pujada fins a entrar a la medina, a on tenim el nostre alberg, el shouda. Hi arribem i ens instal•lem al terrat, en una habitació per a cinc; al nostre costat hi ha tot de haimes a on hi dorm diferent gent. A l’igual que a Fes, internet no falta enlloc. Una vegada instal•lats, com que ja és tardíssim, anem a dinar (més ben dit, seria berenar!). Anem a un local proper a on mengem deliciosament, encara que poc. L’amo parla perfectament català, car havia viscut una bona temporada a València. Acceptem el te que ens ofereix amb l’esperança que la pluja que cau defora pararà. Quan ho fa sortim i quedem embaladits amb els colors blaus, els estrets i costeruts carrers, les botigues a cada pas. Entrem a una botiga d’un amable i atent comerciant, que no es fa gens pesat. Comprovem de nou que saben parlar multitud d’idiomes! Anem caminant i de sobte ens crida l’atenció un edifici tot blau, molt nou: ens hi conviden a entrar. És una parella de Barcelona que ens explica que és un hostal que havien obert el dia anterior. Contentíssims ens l’ensenyen. Tot molt nou, amb un blau que enamora. Pugem al terrat, sortim al jardí i ens enamorem de les muntanyes i del paisatge. L’amo, en Jordi, ens explica que va comprar la casa a parts a diferents membres d’una mateixa família sense que uns i altres ho sabessin per evitar que li pugessin els preus. Al centre de l’edifici hi ha el pati que no falla, com tampoc les imatges de la família reial, en especial del rei actual, Mohamed VI (per cert, la seva esposa és de Fes, a on les dones tenen la fama de ser les millors cuineres de tot el Marroc). Ens acomiadem dels amos de la pensió Dadicilief i continuem passejant. Arribem a la plaça central, a on veiem les muntanyes. És tot fosc i entrem a comprar alguns records, a mirar làmpades i acabem en un petit local a sopar una miqueta, amb un gat passejant entre els nostres peus. Abans, però, hem vist com cuinaven cargols enmig del carrer; i és que hi ha molts comerciants que es dediquen a vendre’n! Després de sopar ja retornem a la pensió, a on no ens costa gaire adormir-nos amb el soroll de la pluja...
La imatge correspon a un dels carrers de Chaouen, amb els seus colors blaus...