Record

Tu provenies d’algun lloc de centreamericà, mentre jo arribava a Àsia des de la vella Europa. Et vaig veure en la immensitat d’aquella il·luminada sala, amb les làmpades que solcaven el sostre fent de testimonis del nostre primer encontre. Tu no em vas veure, n’estic convençuda, però entre canapè i canapè no vaig poder deixar de fer llambregades al teu barret, que amagava un rostre càlid i traspuant tendresa. Però et vas fer fonedís, com ho fan les volves de neu quan reben la tebior de l’astre rei. Uns quants dies més tard et vaig retrobar en una excursió on participàvem els dos. Per dins meu em vaig alegrar de veure’t de nou com passejaves el teu jovenívol cos amb una lleugera coixesa. I de sobte, com per art de màgia, et vaig tenir gairebé assegut al costat, amb el teu pírcing al nas i el teu somriure que deixava entreveure una renglera de dents blanquíssima. Però l’atzar feu que ben aviat de nou t’esvaïssis. Ja esperava no tornar-te veure, quan de sobte, i per última vegada, els nostres esguards es creuaren. Esbotzares un somriure que et vaig contestar amb un altre moviment de llavis, mentre els nostres ulls s’endinsaven en les pupil·les de l’altre. El temps s’aturà, enamorat del teu rostre, sabent que aquell segon aturat en l’infinit seria un adéu per sempre. I aquest instant fou, potser, un dels millors records que em vaig emportar de l’altre punta del món.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís