La sardana (un conte)

Des de ben petit la mare em va apuntar a ballar sardanes. Recordo que era un marrec i cada dissabte, al pati de l’escola, amb alguns companys de classe i de la mateixa escola o d’altres escoles del poble, ens ajuntàvem per practicar aquesta típica dansa catalana. Amb un tocadiscos escoltàvem els diferents composicions i vinga, a practicar. Apreníem els curts, els llargs, a pujar o a baixar els braços, a saltar, etc. Els caps de setmana anàvem amb tota la família, pares, avis i fins i tot tiets, a la diferents trobades que es realitzaven en pobles veïns. Molts companys i companyes ho van anar deixant tot just entrada la desena d’anys, però a mi, com més gran em feia, més m’agradava ballar sardanes, així que vaig apuntar-me a una colla sardanista del poble veí. Allí els assaigs ja es van fer més freqüents, dos cops per setmana. La mare feia gustosa de taxista; podia presumir de fill que li agraden les sardanes, ella tant catalanista com és, i alhora podia fer el xafarder amb altres mares. Cap als dotze anys, però m’agafà encara més fort l’afició. Suposo que les hormones ja devien començar a fer efecte. Em vaig començar a fixar en algunes companyes de ball. No només en com ballaven, sinó també en com les seves anatomies, més avançades en el creixement que les masculines, s’anaven desenvolupaven. Em feia gràcia veure com en el seu tòrax, abans pla del tot, s’hi anaven formant dues prominències. Segons la companya de ball, les sines creixien a ritme brutal o a ritme lentíssim. Però un dia, enmig d’un assaig, em va passar una cosa que em deixà astorat. De sobte, la meva niniua es va fer grossa mentre mirava com li saltaven els pits a l’Elena, la noia que tenia al davant. Em vaig posar vermell com una tomata i vaig dir-li a un dels responsables que em trobava malament. Li vaig explicar a en Guillem, el meu germà gran, que aleshores tenia 17 anys, què m’havia passat, i es va fer un bon fart de riure: el nen de la casa es fa gran, m’espetà. Amb paciència em va explicar què ens passa als nois i que no era res dolent. Fins i tot em va parlar de com m’havia de fer una palla, que acabava donant molt gust al final. I aquella mateixa nit ho vaig provar. I em va agradar sentir l’extàsi final, quan em va sortir líquid de la punta del capullo. A partir d’aquesta descoberta, em delia per anar als assajos i veure com ballaven les meves companyes i amigues. I gaudia més encara, quan en la soledat de la meva habitació practicava l’onanisme pensant en els seus pits saltadors i les seves faldilles que voleiaven i deixaven a entreveure les cuixes encara tendres. Vaig aprendre a controlar els meus impulsos els dies de concurs, perquè sinó em descomptava cada dos per tres. Però a mesura que van anar passant els anys, en qüestió d’un parell, és a dir, en tenia cap a quinze, em vaig adonar que no em conformava en imaginar-ne i visualitzar els cossos de les meves companyes. Em van entrar ganes de poder-los tocar, tastar, saber què amagava l’anatomia d’una dona sota els sostenidors o sota les calcetes. La que més ganes tenia de tocar era la Raquel. Tenia la meva edat, uns ulls de color mel i una cabellera negra com el carbó. Era simpàtica i molt decidida, més que no pas jo, que era més aviat timidot. Potser aquest fou el motiu gràcies al qual un dia, després d’un assaig, ja entrada la primavera, em va dir si em venia de gust anar a prendre un refresc. Hi vaig accedir, delerós de passar una estona amb ella, sols. Així ho vam fer una vegada i una altra durant tot l’estiu: després de l’assaig del dijous, a prendre una cosa. I aquí he de donar les gràcies al meu germà, que em feu de còmplice i els dijous se les emmanegà per venir-me a buscar ell als assajos. D’ençà de les nostres primeres trobades, resava perquè no em toqués ballar davant d’ella a les trobades, ja que les meves pupil.les només tenien un únic camp de visió: els seus pits, ja ben formats, saltant amunt i avall. Em moria de ganes d’ajudar-los a fer aquell moviment amb les meves grapes enganxades. I en ser estiu, la brusa blanca de tirants estreta i escotada encara feia més bella la seva silueta. I per no parlar de la faldilla, vermella i per sobre genoll, que juntament amb les setvetes feien de les seves cames un paradís a on em fonia per perdre-m’hi. Quan ja la temporada s’esgotava, succeí quelcom especial: després d’un assaig, enlloc d’anar a prendre un refresc, la Raquel em conduí a un bosc prop del poble. Sense més ni més, em va fer un petó, amb la llengua fins al fons. Quan anava per obrir boca, me la segellà de nou, mentre em ficava la mà ben endins dels pantalons i em començava a masturbar, primer amb la mà i després de desposseir-me dels calçotets de Superman, amb la boca. Deixà que li toqués els pits i que li toqués el seu sexe ardent, que havia deixat les calcetes ben humides. Les hi vaig treure i ella em reptà a que la penetrés. Xisclà a cada intent meu de penetrar-la, però al final ho vaig aconseguir, no sense que ella dibuixés una ganyota de dolor i un filet de sang se li escolés cuixes avall. Però vaig durar poc; quatre manxades i tot fora. Ella no va arribar a l’èxtasi, però em somrigué i em digué a cau d’orella: gràcies. Em besà i retornàrem al poble. Però les coses van canviar a partir d’aquest moment. El cap de setmana, durant el concurs de ball, m’evità, i el dijous següent no va voler quedar després de l’assaig. El següent diumenge, va passar completament de mi, però no del trompeta d’una de les cobles que solia tocar en els concursos. I mentre comptava i descomptava passos vaig percebre la seva mirada de desig que em travessava la còrpora, per a ella transparent i es dirigia al trompeta. Vaig callar i per primera vegada aquella nit vaig plorar per una dona. I encara més, quan abans de l’assaig de dimarts la vaig veure baixar de la moto del trompeta, en un carrer adjacent al local d’assaig, i morrejar-se amb frenesí amb ell. Plorós, la vaig interpel·lar quan ella va entrar al local, explicant que l’havia vista. I ella em deixà anar: que n’ets d’il·lús, beneitó meu! En Gerard no em volia perquè em deia que era verge. Ara que ja tinc experiència, no em fas falta, però de totes maneres gràcies bonic. Em plantà un petó a la galta i entrà. Però jo no. Des d’aquell dia, desgraciadament, la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan ja no m’agrada!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís