Dachaus (I)

Del recent viatge a terres germanes, com ja he comentat anteriorment, el que més m’impressionà fou el cau de concentració de Dachaus. Només d’arribar allí, no sé si va ser casualitat o no, una tenebrosa i boirosa atmosfera ho impregnava tot. Les reixes negres, símbol d’opressió, amb el terrible cartell de que el treball fa la llibertat. La pell se’m posà de gallina. I només d’entrar, la immensa extensió en la qual no fa pas tants anys cada matí formaven durant com a mínim una hora els presoners. I pobre del que caigués o no aguantés, que ja era pell, com els companys o companyes que el volien ajudar. Seguint en tètric periple, el búnquer, allí on els presoners (ja sigui per raó d’orientació política, religiosa o sexual) eren sovint vexats i torturats. Fa feredat només imaginar com els penjaven durant hores, se’n reien i experimentaven amb els seus cossos. A l’audioguia explicaven com els “metges” experimentaven amb els pobres presoners posant-los hores i hores en aigua congelada, com els hi injectaven la malària, entre altres atrocitats... Totes les parets traspuaven aquesta bogeria.... I després, el museu. Allí, en un recorregut ràpid i tètric, les imatges dels presos amuntegats i afamats, treballant moltíssimes hores cada dia sense en prou feines menjar res. I a part de la tortura física, la psicològica; per exemple, els hi feien fer els llits de palla amb unes mides determinades, i ai del jaç que no complís aquests preceptes de ment malalta. I els estris de tortura: un banc a on el presoner s’havia d’ajeure i comptar les fuetades que el desgraciat de botxí li infringia... De totes les imatges, però la que més m’impactà va ser la d’un nazi passajant-se entremig d’una pila de cossos esquelètics sense cap contemplació. Em sobrevingueren basques de semblant atrocitat...
I per desgràcia, això no fa pas temps que va succeir....
(La imatge correspon a un plafó del museu del camp de Dachaus, a on mostra totes les maneres amb les quals els maleïts nazis mataven als presoners... Sobren comentaris...)