Sense títol

Ja fa anys els que veig. En el meu trajecte amb cotxe vers la facultat, molts matins o tardes. Assegut en un pedrís o ajudant-se d’un caminador. A vegades, algú li fa companyia. I a cada cotxe que veu, a cada persona que li passa a prop, la saluda amb la mà. Somriu i saluda. No el conec personalment, però em dol que té un món propi allunyat de la nostra realitat (però verament, quina és la vertadera realitat??). I ahir, després de mesos sense veure’l, estava assegut al pedrís de sempre. Acaronant i abraçant un gos que es deixava estimar. I senzillament, em vaig emocionar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís