Maduixetes

Un diumenge a la tarda, amb la família a passejar pels verals del meu poble, xerrant, gaudint del rajos ja esmorteïts d’una tarda de març. Els gossos cercant moixaines, saltant, jugant, bordant. I de sobte, maduixetes, amagades sota les fulletes, vermelles, amb una aparença suculenta. N’agafo una i zas! Dins de la boca, assaborint la dolçor. I així, una darrera l’altra. Una a la boca, una al cistell i entremig, ullada al llibre que m’he emportat per llegir. I parlant de maduixetes, deixo la lletra d’un poema de Josep Carner:

Com les maduixes
Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes,
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.

Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,

i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,

és petit i vermell i fresc com les maduixes.