L'avi Miquel

De l’avi Miquel ja n’he parlat alguna altra volta. Però dissabte va fer anys que ens deixà físicament i em vénen flaixos a la memòria. Assegut davant la casa de la Cellera, amb la seva inseparable boina negra i el seu bastó. Mirant els cotxes passar, saludant als coneguts. I a la tarda, que no falti la partida al bar. I encara amb més força el record del dia que ens deixà. Un dia d’incis de maig, a casa la tieta. En prou feines es podia moure i ens reconeixia. Després del petó de comiat fins la propera visita, increïblement s’alça i ens abraça a mon pare i a mi. I ens diu un rar adéu. Dues hores més tard ens deixava per sempre. Però no m’oblido de que sabia que mai més ens veuríem i es va voler acomiadar amb un darrer petó. I quan hi penso encara se’m posa la pell de gallina. Un petó molt fort, avi Miquel, siguis a on siguis, amb mi sempre hi ets!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís