Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Dies endarrere vaig presenciar una trista escena, la d’un senyor ja ancià totalment borratxo. I diuen que els borratxos diuen la veritat, i sí, aquell senyor en va dir unes quantes. En un primer moment, la seva actuació feia gràcia, però després d’una estona se’m remogué l’estómac en veure la seva manera desesperada de cridar l’atenció, embolingat fins a dalt de tot, clamant que algú l’escoltés fent el pallasso. Tristesa, molta tristesa en veure una persona degradant-se d’aquella manera. Potser sí que ell se sentia feliç, però la sensació que va causar en mi va ser tota la contrària: solitud, decrepitud, buidor, l’alcohol com a única via per a trobar, per desgràcia, la felicitat... 
Comentaris