Decrepitud

Dies endarrere vaig presenciar una trista escena, la d’un senyor ja ancià totalment borratxo. I diuen que els borratxos diuen la veritat, i sí, aquell senyor en va dir unes quantes. En un primer moment, la seva actuació feia gràcia, però després d’una estona se’m remogué l’estómac en veure la seva manera desesperada de cridar l’atenció, embolingat fins a dalt de tot, clamant que algú l’escoltés fent el pallasso. Tristesa, molta tristesa en veure una persona degradant-se d’aquella manera. Potser sí que ell se sentia feliç, però la sensació que va causar en mi va ser tota la contrària: solitud, decrepitud, buidor, l’alcohol com a única via per a trobar, per desgràcia, la felicitat...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís