Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Aquests dies he vist la pel·lícula XXY, dirigida per l’argentina Lucía Puenzo. Realment m’ha agradat, tot i que en alguns moments és dura. Veure com una persona adolescent amb una sexualitat indeterminada ha de decidir si serà home o dona, davant el descobriment de la vida, de l’amor, de la sexualitat, de la incomprensió social és tot un exercici de consciència. La gent amb síndrome de Klinefelter moltes vegades s’ha d’enfrontar la incomprensió i burla de la societat, tal i com queda també reflectit al film. En la pel·lícula es tracta aquesta malaltia des d’un punt de vista molt respectuós i gens sensacionalista. Es mostra la llibertat de decidir de cada persona sobre ella mateixa, que ningú li ha de dictar a la persona com viure, sinó que de pell cap a endins cadascú és amo/mestressa de sí mateix/a. I és un exercici que tot ser humà hauria de tenir el dret de fer, de ser lliure: decidir què és i què vol ser... 
Comentaris