Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...
Recentment he llegit un interessant llibre d’Isabel Allende, “Inés del alma mía”, que explica amb tota mena de vicissituds la història novel·lada de la conquesta de Xile per part de Pedro de Valdivia i Inés de Suárez, juntament amb Rodrigo de Quiroga. En alguna moments es recrea la cruesa d’aquella guerra, les tripes se’t remouen de com en podem arribar de ser d’inhumans i cruels els Homo sapiens... Interessant també veure l’amor de les tribus xilenes per la mare Terra i l’amor d’alguns dels conqueridors per l’or allí present. Però a part de la història bèl·lica, Allende també sap treure profit a les històries humanes i d’amistat, així com a l’amor apassionat entre la narradora protagonista, Inés de Suárez i Pedro de Valdivia. M’he endinsat en la força de l’amor entre aquests dos personatge, amor que els connecta a milers de quilòmetres de distància fins a la mort. Tot i la distància se senten patir, estan connectats per una unió que supera tempestes i fronteres. El sentiment més bonic, l’amor entre parelles, entre pares, entre amics.
Comentaris