evita

De matinada m’he despertat, ulls entreoberts, un somni latent, entre la boira del dolç despertar. De matinada un cos reposant al meu costat, ritmes compassats a cada respiració, la més preciosa melodia per un nou dia. De matinada les òlibes ens esguarden entre les ombres del bosc, contemplant la llum de la nit. De matinada dèbils gotes de rosada, impregnades de vida, ens han embolcallat dins del nostre niu. De matinada, t’he estimat.

Sensació de lleugeresa, de deixar que les teves cames flotin, que caminin sense rumb. Tot l’aire que portes dins és el combustible per seguir un camí a voltes molt ben marcat, d'altres tant difús que no saps per a on tirar. Poses la ment en blanc, sàvia però a vegades cruel medicina per buidar-la de pensaments tèrbols i tortuosos. De totes maneres, a vegades potser cal no donar-li aliment perquè acabi digerint el que ja té i excreti la femta que no la deixa respirar... Segurament és un camí per depurar-la perquè quan torni de nou a alimentar-se de tot el que l’envolta, estigui totalment sana i oberta per menjar-se i gaudir la vida. I de tant en tant, com avui, necessito posar-la en blanc.

Dissabte morí un geni del país, Josep Palau i Fabre. Un gran poeta, un gran estudiós, un patriota, un erudit. En homenatge deixo un preciós poema seu, també musicat per Maria del Mar Bonet: http://www.youtube.com/watch?v=StiRNB4656I (Maria del Mar Bonet) Jo em donaria a qui em volgués Jo em donaria a qui em volgués com si ni jo me n’adonés d’aquest donar-me: com si ho fes un jo de mi que m’ignorés. Jo em donaria a qui es donés a canvi meu per sempre més: que res de meu no me’n quedés en el no meu que jo en rebés. Jo em donaria per un bes, per un de sol, prò que besés i del besat em desbesés. Jo em donaria a qui em volgués com si ni jo me n’adonés: com una almoina que se’m fes .

Ahir va ser un bonic dia de sorpreses, sorpreses que impregnen de màgia la vida! Trucades d’amics que fa temps que no veus, missatges que et fan somriure, correus electrònics que fan pensar en positiu, d’altres d’amics que els tens molt a prop emocionalment però llunyans en la distància física, visites sorpresa que acaben amb una agradable i enriquidora conversa amb una cervesa a la mà... Sorpreses que fan que de dins teu surti una escalfor de felicitat i emoció!

Tinc gana, però gana dolça, de menjar qualsevol llepolia que em deixi un bon regust de boca. “Ferran, perquè no entrem a comprar unes quantes llaminadures?” se m’escapa entre els llavis. Ell, assenteix mentre esbotza un somriure. Al final del carrer, fent cantonada n’hi ha una, a on vénen tota classe de llaminadures i fruits secs. Hi entrem i comencem a clissar la immensa varietat de llaminadures. Ràpidament em dirigeixo cap a les boletes de xocolata: blanques, negres, marronoses. M’encanta mossegar-les i que esclati dins la boca un estrèpit de sabors, com quan mossego les boletes que pengen sota els troncs de regalèssia dels meus amants. Les he tastades blanques, negres i brunes, i igual com les boletes de xocolata, no sabria donar un veredicte concloent de quines tenen més bon gust! A la cistelleta que he agafat a l’entrada de la botiga hi afegeixo algunes pegues vermelles cobertes de sucre. Em recorden els combats linguals que he mantingut amb alguns “amics” (entre cometes). Mossega...

Dissortadament per a la llibertat d’expressió, dimecres fou un dia trist. Va ser el cinquè aniversari del tancament del diari exclusivament en èuscara Egunkaria. 5 anys després, moltes incògnites, molts interrogants, denúncies per maltractaments i cap resposta sobre el perquè d’aquest genocidi cultural. A Catalunya es creà una plataforma de suport a aquest periòdic, es van realitzar molts actes de suport, però malauradament, això no serví de res. Estic cansada, trista que ens tapin la boca sota pretextos terroristes inexistents. Que condemnin els criminals, no aquells que pacíficament lluiten per la llibertat i la cultura. I ahir fou el dia internacional de l’idioma matern; llengua que en molts països queda diluïda per l’acció anorreadora d’un sistema partidista i opressor, que nega els drets bàsics de les persones i dels pobles...

Aquesta matinada, la lluna ha esta eclipsada. De sobte, la seva sinuosa silueta s’ha convertit en una ombra, amagada rere el sol. Ella hi ha continuat lluint, malgrat que el sol no ha deixat contemplar la seva esplendor. De totes maneres l’espectacle i la màgia d’ombres quan els sol i la lluna se sobreposen en un joc de seducció, són impagables. Però avui, assertiva, superba, lluent, entrarà en la seva plenitud. La lluna, la vida, moltes vegades camins paral·lels. La lluna entra en plenitud per tornar a minvar, de la felicitat sembla que decaigui a l’ostracisme, però torna a renàixer fins arribar de nou al zenit. I la vida moltes vegades és un camí de muntanyes, no? Arribem al cim, ens hi podem mantenir, però també relliscar i caure... però les ganes de tornar a sentir l’èxtasi del cim fan que ens aixequem del fang i escalem de nou la muntanya.

Dies d’emocions a flor de pell. Mirades, somriures, infants que caminen pel carrer somrient innocentment m’emocionen. Divendres 15 de febrer: un llibre a les mans, Bruixa de dol , de la Maria-Mercè Marçal; el meus peus que avancen pels carrers, d’esma, mentre les mans em tremolen i els ulls se m’omplen d’emoció, tendresa, màgia a gairebé cada poema. El mateix dia, a la nit, a la Mirona, Cesk Freixas presentant el seu nou disc, El camí cap a nosaltres, de nou dolça sensació, una escalfor que neix de la panxa i s’escampa per tot el cos. Melodies que entren endins, pensaments i somnis que espero que ben aviat esdevinguin realitat, dolços records del passat que anhelo que siguin visions de futur...

Diumenge Kosova va proclamar la seva independència de Sèrbia. Felicitats a l’estat 195è del món, un nou poble lliure dintre de que ben aviat espero que sigui un món lliure!. Emoció en veure les imatges de la gent celebrant a Pristina, la capital, l’alegria de ser sobirans. Dansant, desafiant les temperatures sota zero, cantant, oblidant les penúries quotidianes. Kosova té un llarg camí per recórrer, però ha tingut la valentia suficient de proclamar la independència, obviant veus discordants com la de Sèrbia, Rússia o el retrògrad estat espanyol. Els Països Catalans han de prendre exemple d’aquest nou país balcànic, seguir endavant, treballar i lluitat dia a dia per aconseguir la llibertat del nostre poble, perquè ben aviat puguem sortir als carrers dels nostres pobles i ciutats a abraçar-nos, cantar, dansar, somriure, estimar-nos, a celebrar que som lliures !

La cultura catalana està de dol. Dissabte morí Maria Laffitte, una de les integrants de la Nova Cançó. Filla de pare occità i mare catalana va estar sempre molt compromesa amb el país i sobretot amb el medi ambient. En homenatge deixo escrita una declaració d’amor a la Terra en forma de cançó Gràcies a la Terra Gràcies infinites MARE gràcies pel teu esplendor. Gràcies eternes oh MARE, gràcies pels fruits i la dolçor. Gràcies per se tan gran MARE, gràcies per la comprensió. Gràcies pel teu cos MARE, gràcies per la dimensió. Gràcies pels boscos MARE, gràcies per les flors i l’olor. Gràcies per totes les pedres MARE, gràcies per la perfecció. Gràcies pels sentits oh MARE, gràcies per la sensació. Gràcies pel ritme MARE, gràcies per la relació. Gràcies per la terra MARE, gràcies per la creació. Gràcies per l’amor teu MARE, gràcies per la VIDA i jo. Gràcies per les aigües MARE, gràcies per tot el color. Gràcies a tots els Ésser MARE, gràcies per aquesta unió. Gràcies MARE, gràcies MARE, grà...

Ahir, fent les pràctiques de Biologia de la Reproducció vaig comprovar en directe el miracle de la vida. En uns instants la màgia feta realitat. Els oòcits i els espermatozoides entren en comunió i comença la divisió vers un nou ser. La casualitat de l’efímer determina que existim o no. I agraeixo que anys endarrere una trobada casual entre dos cèl·lules em permetés viure. Quin miracle tan màgic la vida!

Voltant per internet, he trobat aquest escrit (que jo sàpiga, anònim), que m’ha fet aflorar les llàgrimes las ulls i posar la pell de gallina. Me niego a creer, hermano Me niego a creer, hermano que tu llanto es sordo y vano que tus gritos no resuenan y que es inútil tu canto. Me niego a creer, hermano que no existe valentia frente al poder insolente que destierra y que domina. Me niego a creer, hermano que tu pueblo está acabado, que los pobres han perdido bajo el yugo machacados. Me niego a creer, hermano que el dolor y la agonía de quien sufre la miseria no se tornen alegría. Me niego a creer, hermano que la esperanza es vacía, que la vida es un engaño, un puro fraude la dicha. Me niego a creer, hermano que tus manos se han cansado, que el amor se ha vuelto viejo y que es locura sembrarlo. Me niego a creer, hermano que el rencor engendra vida, que la huella del humilde alguien la borre algún dia. Me niego a creer, hermano que la paz ha claudicado, que no hay lugar para el sueño de h...

Desencís de veure que després de tants segles encara no som capaços de viure en pau, d’entendre’ns i de respectar-nos. Desencís i tristesa perquè els errors del passat no han servit per evolucionar. Ràbia per veure com es talla sistemàticament la llibertat d’expressió a tants llocs del planeta (a Euskal Herria, per exemple, ben a prop de casa...). Per què no podem créixer com a persones, com a pobles, per evitar més morts, més guerres, més plors? Per què no som capaços de veure més enllà i comprendre’ns? Espero que aquest nou dia que fa unes hores que ha començat sigui una primera etapa perquè cada nou jorn que neixi sigui un petit (o gran) pas més cap a un món de comprensió, de somriures i de llibertat. Si més no, tinc la il·lusió que així pugui ser!

Llegint la Presència, he trobat aquesta rondalla del meu estimat País Valencià . Això diu que era un dia un jovenet que li va demanar a sa mare un pollet amb intenció d’anar-se’n pel món a fer fortuna. La seua mare li’l donà i se’n va anar camí avall. A poqueta nit veié una casa de l’horta i entrà. -Bona nit. No farien el favor de deixar-me quedar ací, que se m’ha fet de nit i no sé on anar? - Bé, entra. - I el pollet que duc? On el deixe? - Tira’l al galliner, que allí hi ha gallines. I així ho va fer, però com que les gallines s’alcen de bon matí, a picotades van matar el pollet. Quan s’alçà de dormir, entrà al galliner i se’l trobà mort: - Què li pareix? M’han volat el pollet! Ara quina fortuna faré jo? Faran el favor de donar-me una gallina. Jo d’ací no me’n vaig si no em donen una gallina. Li donaren la gallina i se’n va anar. I camina que caminaràs, tira que te’n vas, se li tornà a fer de nit. Tornà a entrar a una altra casa: - No farien el favor de deixar-me passar la nit ací? ...

A la meva habitació hi tinc unes quantes llunes i estrelles que en la foscor emeten una llum molt especial. Aquest matí, quan m’ha sonat el mòbil i s’ha il·luminat la pantalla, ha desaparegut la màgia de la llum de les llunes i les estrelles. I he pensat que moltes vegades llums artificials m’eclipsen les llums vertaderes de la vida, aquelles realment importants les deixo de racó per llums superficials. I no m’ha agradat aquesta sensació. Si més no, procuraré que les llums més importants siguin les que em guiïn el camí, no aquelles que a vegades no me’l deixen veure amb claredat o bé me’n fan desviar...

Penós, realment irrisòria, la mania d’un cert partit polític amb les sigles pp (no mereixen ni que em molesti a posar-hi majúscules) amb la llengua catalana (i de retruc basca i gallega). Trist que s’oposin a l’enriquiment cultural de les persones. Ja m’indigna i m’entristeix que vulguin imposar el castellà al meu país, però tot i que creia que amb aquesta gent la meva capacitat d’enuig havia arribat al límit, m’equivocava. Ara han posat al crit al cel perquè a Andalusia s’havia proposat l’ensenyament del català, l’èuscara i el gallec a les eois d’allí, tal i com s’ensenya l’anglès o el francès. Quina ràbia, quin cervell de mosquit (i disculpeu l’afirmació)! Estan negant la llibertat d’ensenyament únicament per un pensament feixista i ranci! I ja paro perquè cada vegada se m’encén més la sang...

Ahir es va celebrar el dia Internacional de Tolerància Zero a la Mutilació Genital Femenina. Malauradament, cada any 130 milions de dones i nenes pateixen la maleïda ablació. No només es tracta d’una mutilació física que pot provocar la mort; també implica conseqüències psicològiques, anorgàsmia, angoixa, etc. Tristament, aquesta pràctica ja de per si condemnable, moltes vegades es fa sense cap tipus de garantia higiènica, amb gran risc de contagi de malalties com la sida. Tan de bo sigui aquest l’últim any que s’hagi de celebrar un dia contra la mutilació. Totes (i tots) tenim dret a gaudir del nostre cos, de la nostra sexualitat, a ser lliures. Una abraçada molt forta per a totes les nenes, noies i dones que han patit aquesta abominable pràctica, de tot cor.

Rellegint al genial poeta indi Rabindranath Tagore, m’he quedat amb aquesta frase: " La vida és la constant sorpresa de que existeixo".

Avui per fi m’has seduït entre llençols, em tens atrapada. M’abraces en aquest dolç despertar d’un dia de febrer, com ho has fet tantes altres jorns, tantes altres nits plujoses i nits estrellades. Intento moure’m i no em deixes. El meu peu treu els capcirons dels dits per copsar la tebior de l’aire, però immediatament el fas tornar dintre el niuet que m’has construït. Un imant em manté inerta sobre el coixí, invisiblement unida a tu. Suaument intento desfer-me del teu influx.... ho provaré lliscant poc a poc sota els llençols... però no, em tornes a estirar, em tornes a abraçar, em tornes a fer teva. Estimada mandra, avui has decidit que et pertanyia, m’has fet la teva presa.

Dissabte se celebrà el 800è aniversari del naixement del rei Jaume I el Conqueridor, nat a Montpeller el 2 de febrer de 1208, fill de Pere el Catòlic i Maria de Montpeller. Seductor i amant de múltiples dames, gran estrateg i guerrer. Fou, rei d'Aragó , de Mallorca i de València , Comte de Barcelona i d'Urgell , i senyor de Montpeller ( 1213 - 1276 ); el primer rei dels Països Catalans! Morí a València a 1276 després d’una apassionada vida i va ser enterrat al monestir de Poblet. Fins i tot la seva concepció ja fou envoltada de misteri! Va escriure o va fer dictar “El llibre dels fets”, relat novel·lat de la seva vida. Per a més informació sobre el rei Jaume, es pot consultar a (val la pena!) http://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_el_Conqueridor

Vaig veure l'Anna per primera vegada el dia de la cabalgata de Reis. Anava acompanyada dels seus pares. Alta, amb una carona molt dolça, però els ulls mirant a l'infinit. Se li va escapar una rialleta quan els seus pares li van dir que estava davant dels reis d'Orient. Aquella nit màgica em va encisar i emocionar el somriure d'aquesta noieta que va a una escola especial. I avui, de camí cap a la feina, he vist un angelet disfressat de dimoniet entremaliat. Era l'Anna. I de nou, tot i la mirada perduda, aquell somriure encantador mentre s'anava mirant la disfressa. Gràcies Anna, per fer-me sentir contenta cada vegada que veig aquest somriure tan franc i transparent!